Al nord de can Valls de Mosqueroles, sobre la carena.
Les restes d’aquest molí d’oli es conserven en força bon estat. S’hi distingeix el trull pròpiament dit, la foganya i la bassa. La mola fa 1 m de diàmetre per 40 cm de gruix i té un forat quadrat al centre d’uns 28 cm de costat. La sotamola fa 2,25 m de diàmetre i té una altura màxima de 45 cm. Sota un cobert es conserven dues basses de pedra de secció circular recobertes de rajoles, dues basses i la foganya.
Trull de can Valls
El comunidor de Sant Martí d'Aiguafreda
Aquest comunidor és força conegut. Es troba just al davant de la que fou la primitiva església parroquial d’Aiguafreda. És un comunidor de planta quadrada, obert als quatre vents. La teulada és sustentada per quatre columnes fetes de pedra tosca treballada. Una d’aquestes columnes ha estat continuada per fer una tanca que aïlla la part del davant de l’església. Al seu interior hi ha un pedró amb una creu de ferro.
La coberta, a quatre vents, està tancada per una peça de fusta ornada amb uns motius geomètrics i una data, segurament la de la seva edificació: 1731. Al parament de fusta interior es pot llegir una altra data, la de 1787 (possiblement una reforma de la part superior).
Detall de les dates gravades al comunidor de Sant Martí del Congost
Detall comunidor Sant Martí d'Aiguafreda
Creu de Parròquia
Aquesta creu (41º 47′ 476 – 002º 16′ 872 – 845) delimita les parròquies del Brull i Aiguafreda. Està construïda en pedra rogenca, com moltes de les fites i termes de la zona, i fa 62 cm d’alçada i una amplada màxima de 28 cm. A la seva cara sud hi ha gravada una “A” i a la nord un “B”, que corresponen a les parròquies d’Aiguafreda i el Brull respectivament. Actualment, a pocs centímetres del terra, s’evidencia una ruptura que ha estat reparada.
Segurament és la mateixa creu a la que fa referència una documentació de l’any 1709 que es conserva a l’ABEV:
Aquest document explica que els rectors del Brull i d’Aiguafreda varen tenir una disputa “acerca los confins delas parroquias” en el seu límit des de la riera d’Avencó fins a la de Martinet. El conflicte era, sobretot, pels drets derivats d’un territori anomenat “lo Pla ho Boschos del Bruguer y acerca los horts del mas Saní, y vinya del mas Boix”
Per dirimir el conflicte es plantaren vuit termes, amb la lletra A a una banda i la B a l’altra.
La primera es trobava sota la Roca Alta, a l’altra banda de la riera d’Avencó, però “casi ala bella vora, prop de un xaragall ho torrentot que sen envista prop la casa del mas Sení”. Dues altres fites foren posades al costat del mas Saní, a prop dels horts, de manera que els horts quedaven a la parròquia del Brull i la casa a la d’Aiguafreda. Després “pujant per amunt dret al single al cap de munt del single venint a recta linia des de baix del Sení se posá altre terma en forma de creu convenint ab la terminació antiga que referia la Rodalia del Brull, ab estas paraulas et asendit usque in ipsam crucem de ipso brulio”.
A partir d’aquí, la delimitació parroquial seguia una torrentera i es posà una altra fita “pardalla del casalot del mas Brullet, ho Brull inferior”, d’acord amb el que establia la mateixa rodalia antiga
Seguint la mateixa torrentera, es posà una altra fita “ala part que mira la torrentera anal Brull prop de una font ques diu de Esqueja, y despres sen posa una altre sota la gran Roca ahont esta cituada la casa del mas Bruguer cerca de un claper de pedras, y despres sen posa una altre tirant vers lo Riu de Noguerola [riera de Martinet] en un turonet, y despres se posa la ultima prop y a la vora del riu de Noguerola de tal manera que las planas ho boscos del Bruguer ve a quedar la major part de la parroquia de Aiguafreda y la menor part ve a la de la parroquia del Brull”.
Avui dia, encara el límit municipal entre ambdós municipis segueix aquesta delimitació. Tal com diu el document, la demarcació passa sota la gran roca on està situat el Bruguer de tal manera que las Planes (o boscos del Bruguer), queden en la seva major part al terme municipal d’Aiguafreda i en una petita part al Brull. Sembla clar que el document fa referència a la zona que el mapa de l’editorial Alpina i el mapa de l’ICC anomenen “els Plans”, just a sota (oest) del Bruguer. Allà, la divisió municipal, que seguia una clara línia nord-oest, es desvia cap al nord fins que arriba a ponent del Montgròs. Només una concòrdia com la que comentem permet explicar aquest canvi sobtat de direcció.
Boca de la segona mina
La documentació de l’edat moderna és molt explicita quan recull que l’església de Sant Martí del Congost, antiga església parroquial d’Aiguafreda, patia problemes estructurals relacionats amb les filtracions d’aigua que baixaven de la muntanya. Aquests problemes varen arribar fins al segle XX, quan al 1917 es feren unes obres que permeteren descobrir tombes i materials d’origen romà (els darrers). Segons diu Josep Gudiol, al Butlletí del Centre Excursionista de Vic de març-abril de 1918, el setembre de 1917 es va “isolar el vell edifici per medi d’una vall” a causa -encara- de la humitat.
Per fer front a aquest problema, no sabem exactament en quin moment, es va construir un sistema de recollida i evacuació d’aigües freàtiques que encara avui dia es pot visitar. Es tracta d’un sistema de mines que, a diferència de la major part dels casos, el que pretenen no és trobar aigua, sinó evitar que aquesta arribi fins als fonaments de l’església i l’acabi esfondrant i humitejant.
És possible que la presència d’aquesta humitat expliqui el contrafort que presenta l’església de Sant Martí del Congost a la seva cara est (a la banda de l’altar major).
A l’altre costat del camí que passa a tocar del contrafort s’evidencia una entrada a una mina d’aigua, força baixa, normalment plena a vessar d’aigua que cau del sostre. A la tardor de 2011, unes obres de condicionament i reforma varen permetre trobar la boca d’una altra mina que es troba una desena de metres més amunt. Les seves mides són les habituals en aquests casos, o sigui, les justes per permetre el pas d’una persona i encara no completament dreta.
La peculiaritat d’aquesta mina és que, al cap d’un parell de metres de la boca, s’hi troba una bifurcació. Una galeria continua en direcció est, cap a l’interior de la muntanya, però als 4 metres de recorregut es troba obstruïda per unes arrels que han estat recobertes de pedra tosca. De tota manera, s’endevina una continuació.
Quan Josep Garriga de Solei compra el mas Perafita, a la parròquia d’Aiguafreda (actualment municipi de Seva), l’any 1675, en el moment de fer efectiu el traspàs es representa un ritual que val la pena de comentar. En primer lloc, cal dir que hi assisteix el rector d’Aiguafreda (Jaume Agustí, que actua testimoni en substitució d’una altra persona. L’acte comença amb la trobada davant la porta del mas dels venedors -un matrimoni- i del nou comprador
“(…) y prengueren los dits conjuges al dit Josep Garriga per la ma dreta en presencia de dit R. Rr substitut y testimoni y lo entraren dintre de dita casa Perafita y li entregaren las claus de dita casa, y se queda dit Garriga dintre y los dits conjuges passaren á fora tancant y obrint dit Garriga las portes de dita casa[,] y continuant dita posseció anaren a la era de dita casa y prenent del mateix modo á dit Garriga lo entraren en dita hera entregantli grapats de palla y boll y exint dits conjuges de dita era dit Garriga allà comenssa a escampar palla y boll y despues anant continuant dita posseció en presencia de dit R. Rr com a testimoni y substitut: anaren en los conreus de dita casa y los dits venedors també prengueren á dit comprador per la ma dreta entrantlo dintre de dits conreus y li entregaren un grapat de terra y herba a lo que continua dit Garriga escampantla per dits conreus y despues trencaren dits conjuges alguns rams de Abres y los entregaren á dit Garriga los quals prengue[,] y ab estos senyals entengue pendrer Real Possecio (…)” del mas.[1]
[1] ABEV, Garriga del Solei, 1.
Segons la veu popular, en Matagossos era un bandoler que un dia va posar una bomba en un local d’Aiguafreda i hi va haver fins i tot morts. També havia matat el masover de la Figuera: una nit el va esperar al mig del camí i li va disparar. El seu objectiu era l’amo de la Figuera, però com que era de nit i anava acompanyat del mosso, va ser aquest qui va morir. L’amo, ferit, es va tirar per un marge i amb la nit va poder escapar. Arran d’aquests fets, la gent va decidir que ja n’hi havia prou.
Un dia li varen tirar un tret i el varen matar. Es va dir que havia estat la Guàrdia Civil, però no va ser ella, sinó un altre home.
En Matagossos vivia per la zona de Can Serra de l’Arca. Un dia, un caçador va tocar una perdiu que va caure enmig d’unes bardisses sota d’un cingle. Va decidir baixar a provar de trobar-la i va trobar l’amagatall d’en Matagossos, que hi tenia una olla bullint (feia foc amb carbo perquè no fes fum i no el descobrissin). Aquest caçador en va donar part, i va ser així com el varen trobar i matar.
Sembla ser que es deia Pere Serradelarca Pou, i va ser mort el 30 d’octubre de 1947. Hauria estat un maquis (Font).
Excursionisme Científic.cat 