Les Balmes Roges

Tina de les Balmes Roges

La visita a la vall del Flequer és realment impressionant. Les tines que varen ser rehabilitades per l’extingit patronat permeten endinsar-nos en un món que tenim a la punta dels dits, però que ens sembla que és tan llunyà com el moment en què tot plegat va començar.

La ruta normal no inclou la visita a les Balmes Roges, situades fora de la vall del Flequer. Però realment és aquí on us trobareu amb una sensació d’autenticitat que no us donarà la vall del Flequer, que finalment us semblarà una mena de Disney patrimonial.

Segons un document que encara circula per internet, el funcionament d’aquesta mena de tines es basa en el que es coneix com a contracte de  rabassa morta, pel qual la relació entre l’amo del terreny i el masover que l’explotava durava mentre els ceps originals seguien vius. Normalment, el propietari acostumava a cobrar un 25% del producte (vi en aquest cas) mentre el pagès podia fer el que volgués amb la resta. Molts pagesos es varen fer rics per aquest procediment.

Premsa a les Balmes Roges

Els rètols que hi ha a la vall del Flequer ens informen que la mà d’obra venia fonamentalment de Manresa, que es troba a dues hores del lloc de treball. Potser per aquesta raó, algunes tines es varen associar a cabanes de vinya i potser també es varen construir agrupades, de manera que una sola persona pogués vigilar la matèria primera de més d’un parcer. Sembla que el que es produïa anava més destinat a la producció d’aiguardent que no de vi pròpiament dit.

Com funcionava una tina? Gràfic extret de C.E.A.V. Centre Espeleològic Alpí Vallesà

Les tines estaven formades per dos espais diferents, un de superior, on es trepitjava el raïm, separat per una estructura de fusta anomenada brescat, i un d’inferior de forma cilíndrica recobert de cairons cuits, on es posava a fermentar el most. Segons es diu, al Bages la brisa (les restes de la pell del raïm, tronquets, fulles, etc.) es tirava dins de la tina durant el procés de fermentació i, quan es treia el vi, la brisa era premsada per obtenir–ne fins a l’última gota. Creiem que aquest procediment no era igual a tot arreu i fins i tot ens semblaria que podria ser una peculiaritat del Bages, però és possible que això permetés accelerar el procés de fermentació. El vi, un cop fermentat, era extret de la tina per la part de sota, per la boixa, una peça prou visible en els casos que comentem. Per convertir-lo en aiguardent calia destil·lar-lo.

Les tines de les Balmes Roges es troben a ponent del Puig Gil, a 486 m d’altitud. Com el seu nom indica, es troben sota un gran balmat de color vermellós.

En realitat presenta dues estructures diferents. La primera que es troba està formada per dues tines, amb les boixes encarades i que van a parar a una petita construcció de volta de mig punt. A la banda de ponent, hi ha un espai que conserva les restes d’una petita menjadora i encaixos a les parets i a la roca mare que indiquen que hi havia hagut un segon pis, possiblement un espai on dormir o on guardar una mica de palla per als animals.

A la part més oriental, una balma de dimensions lleugerament més grans (una vintena de metres de llargada), presenta una tina a l’entrada, arrambada a la paret. Actualment l’espai sota el balmat presenta mostres d’haver estat utilitzat com a cleda per al bestiar, però la tina i la premsa de què parlarem tot seguit indiquen que el seu ús era un altre (si més no, durant certs mesos de l’any). El primer que es troba, entrant a l’esquerra, és el petit espai on hi ha la boixa i després una rampa que condueix a la part superior de la tina o cup, feta amb cairons. Una mica més endavant es veu al terra una base de premsa tallada en una pedra i un encaix a la paret on s’apuntava el braç per fer palanca (tal com es veu al vídeo, tot i que creiem que la fusta que apareix no era l’original).

La visita bé val la suada que implica pujar-hi des de la vall del Flequer.

En tot cas, agrairem si algú ens pot informar sobre “l’estrany cas de la brisa premsada després de ser fermentada”.

Si en voleu saber una mica més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tines_enmig_de_les_vinyes

	Easting	Northing	H **
UTM31N – ED50	409956.2	4616461.2	486
UTM31N – ETRS89	409862.4	4616257.1	486
Geogràfica – ETRS89 *	1.916811	41.692992	486

* A efectes pràctics, els sistemes de referència
ETRS89 i WGS84, es poden considerar equivalents.

Forn de la Serra de Rajols

Forn de la Serra de Rajols

Es troba a la serra de Rajols, a Sant Feliu de Buixalleu (41º 49’ 531 – 002º 34’ 095 – 484). Està en molt bon estat de conservació.

El forn està format per una estructura ovalada de 2,25 m d’altura (actualment) per 2,20 m de diàmetre a la part mitjana. La boca fa un diàmetre d’1,70 m i està delimitada per un petit collaret de pedra. Les parets són fetes amb pedra relligada amb fang cuit, tot i que una part està excavada al sòl del marge. Actualment té un forat a la banda oest que sembla correspondre a una esllavissada.

L’olla té un diàmetre de 80 cm a la part superior, on hi ha un petit collaret, i té un metre aproximadament de profunditat (està molt reomplerta de sediments). Entre ambdues estructures sembla que hi havia el canal que les connectava i per on es desplaçava el quitrà. De tota manera, caldria verificar-ho arqueològicament, perquè aquest aspecte no és massa clar.

La gent de la rodalia el descrivia com una rajoleria, potser per confusió amb el nom del lloc on es troba.

Forn de la Mola Grossa

Es troba uns 350 metres al sud de la Mola Grossa (Sant Feliu de Buixalleu), al final d’un camp (41º 49’ 228 – 002º 34’ 396 – 455).

Actualment està molt deteriorat i només es conserva una mica més d’un metre del seu perímetre (i una alçada màxima de 4o cm). Corresponia a un forn d’entre 1,50 i 2 m de diàmetre, fet de terra cuita amb unes parets d’uns 15 cm de gruix. Valdria la pena fer-hi una excavació.

Restes del forn de la Mola Grossa

Forn de pega del Mas Blanc

Olla del forn de Mas Blanc

Es troba a l’extrem nord de Sant Feliu de Buixalleu, al nord-est de la Mola Xica, prop del torrent (41º 49’ 898 – 002º 35’ 391 – 562). Està construït en un petit marge. A la part de sobre s’insinua el pou, d’uns dos metres de diàmetre, però que caldria verificar amb una excavació arqueològica. Del que no hi ha cap dubte és de l’olla, amb un aboca superior d’uns 80 cm de diàmetre i un petit collaret de pedra (i més ample a la part del mig). Les parets són de terra cuita molt ennegrida per l’acció del foc. L’olla es presenta esbocada per la cara sud.

Forn del Tosell

Forn de can Tosell. A la dreta, l’estructura principal i a l’esquerra el pou secundari.

Es tracta d’un conjunt espectacular i que no s’ajusta a cap dels tipus descrits. Es troba en un ampli coll al nord-est del turó de Can Tosell, a Sant Feliu de Buixalleu (41º 47’ 685 – 002º 36’ 146 – 300). Com la resta de forns d’aquest municipi, ens ha estat ensenyat pel Jaume i dos Joseps que coneixen a la perfecció les rodalies i el seu passat. Moltes gràcies a tots tres.

A diferència de la majoria de forns, aquest està construït sobre un terreny pla, i no aprofita cap marge. L’estructura gira entorn d’una construcció de terra cuita gairebé circular d’uns 4 metres de diàmetre i parets de 30-35 cm de gruix. Se n’arriba a conservar una altura màxima d’1,70 m a la banda de ponent. Al voltant d’aquesta estructura apareixen tres possibles pous molt més reduïts (tot tres en condicions molt precàries), que semblarien estar connectats entre ells. De tota manera, caldria una excavació arqueològica per poder-ne dir alguna cosa més.

Segons es diu, aquests forns varen funcionar mentre no es varen plantar les alzines sureres. Com que aquestes eren més rendibles, a la llarga la indústria de la pega s’hauria abandonat.

Uns dos-cents metres al sud-oest d’aquest forn hi ha les restes d’un altre forn, tradicionalment descrit com a forn de calç. L’estructura està desfeta a causa de la construcció d’una pista, que l’ha destrossat en gran part. Semblaria que tenia uns 3 m de diàmetre i que tenia una planta lleugerament arrodonida, però no es pot assegurar. A la banda sud es conserven les restes d’una paret de pedra que tancava el forn.

Forn de la Caseta d’en Buixalleu

Forn de la Caseta

Es troba al nord de la Caseta de Buixalleu, en un torrent molt embardissat (41º 46’ 512 – 002º 34’ 756 – 152. Està parcialment destruït i les restes que se’n conserven dibuixen una estructura ovalada d’uns 3,30 m d’altura per uns tres metres d’amplada màxima (2,20 a la boca superior). Es va excavar aprofitant el desnivell d’un marge. A l’interior hi està creixent una figuera.

Les parets són fetes de terra cuita i tenen una amplada aproximada de 20 cm. Tot i que està esbocat, segurament tenia una boca a la banda nord-est (la que dóna al torrent). No massa lluny del forn hi ha una boca de mina.

Forns de pega amb morfologia de forn de ginebre

Forn de Vilardaga

Aquests dies estava acabant una monografia sobre els forns de pega que tenia en espera mentre no es produïa una visita al Baix Berguedà, al voltant de Sagàs. M’havien dit que allà hi havia uns casos de forns de pega que tenien la forma típica de les ginebredes, o sigui, allò que Gusi, Barrachina i Aguilella en diuen petroglifs ramiformes.

Doncs bé, després de fer aquesta visita, he de dir que és força probable que hi hagués hagut un tipus de ginebreda amb una estructura rodona o ovalada, amb uns reguerons que convergeixen a la part baixa en forma d’arbre i un canal que va a parar a un petit dipòsit excavat, com la resta, en algunes codines de pedra sorrenca.

El primer cas és l’anomenat forn de Vilardaga, situat a llevant d’aquesta masia, a mitja alçada de la vall per on transcorre el rec del Pujol (42º 00’ 757 – 001º 56’ 187 – 634). La part de l’arbre, que correspon a l’interior del forn, fa 75 cm x 120 cm. El canal té un recorregut de 110 cm i el dipòsit fa entre 16 i 19 cm de diàmetre i sembla tenir una profunditat d’11 cm.

El segon cas és l’anomenat forn de ca l’Armengol, situat en el mateix llit del rec de les Cases , que baixa del carrer de Bonaire (42º 02’ 620 – 001º 56’ 709 – 596). Les seves dimensions són encara més grans (2 m x 2,5 m a la part de l’arbre, una canal d’1,30 m i un dipòsit d’uns 30 cm de diàmetre i una profunditat no mesurable).

En ambdós casos la tradició oral deia que es tractava de forns de pega, i no de ginebre. En Pep, que m’hi ha acompanyat i que m’ha explicat això i moltes altres coses interessants, em diu que, a més a més, per les seves dimensions són massa grans per correspondre a forns de ginebre, que normalment tenen mides més reduïdes. Malauradament en cap dels dos casos no es conserva l’estructura arrodonida que formava les parets del forn, tot i que sembla que en el cas de ca l’Armengol aquesta es va conservar fins no fa massa anys (just fins al moment en què es va obrir una pista justament per sobre del forn). De fet, la seva estructura es correspon força bé amb l’estructura que fan servir els forns de pega per al seu funcionament, especialment en altres indrets de la mateixa Península Ibèrica.

Per tot plegat, ens avenim a acceptar que es tracti de forns de pega, això sí, no sense algunes reserves. Per aquest motiu, qualsevol comentari serà benvingut.

Forns d’oli de ginebre

Forn de ginebre de Bernades (Casserres)

Segons el diccionari Alcover-Moll, l’oli de ginebre és el producte de la destil·lació del ginebró, un producte semblant al quitrà que es feia servir contra la ronya de les ovelles. Per obtenir-lo, els pastors utilitzaven  recipients oberts en la roca viva.

Albert Fàbrega descriu el procés d’obtenció de l’oli de ginebre mitjançant la utilització de bidons metàl·lics, normalment dels de contenir carbur: en un dels bidons es posaven les teies estellades, omplint-lo totalment i posant-les verticals, longitudinalment al bidó. Un cop ple, es tancava el bidó amb un tros de filat metàl·lic. L’altre bidó era enterrat al terra, de manera que la seva vora superior quedes arran de terra.

Un cop enterrat, el primer bidó es posava cap per avall, ajustant-lo al bidó de terra, de forma que els dos bidons formaven les dues mitges parts d’un forn cilíndric, del qual només en sobresortia el bidó superior, que contenia la fusta. La línia de contacte entre els dos bidons es rejuntava bé amb argila. A continuació es colgava el bidó exterior amb llenya i s’hi posava foc per fora. Un cop encès es tapava tot amb planxes de llauna o argila de manera que anés cremant en somort. Passats un parell de dies, en el bidó inferior es trobava el preuat oli de ginebre barrejat amb aigua. Només calia decantar els dos líquids per obtenir el producte desitjat.

Extracció d’oli de ginebre fent servir peces de terra cuita, segons Gusi, Barrachina i Aguilella

Gusi, Barrachina i Aguilella descriuen un sistema que es va utilitzar fins a mitjan segle XX a la província de Castelló i que utilitzava unes peces de terra cuita en comptes de llaunes metàl·liques (vegeu esquema).

Una altra variant la descriu Fàbrega quan parla d’una d’aquestes ginebreres construïda aprofitant un abric entre roques, de manera que l’oli s’escolava cap a una mena de cavitat inferior. Tal com diu, es tracta d’una versió moderna de la tècnica dels dos bidons.

A la zona de la Fatarella se n’han descrit d’una tipologia diferent: construccions de petites dimensions, de planta més o menys circular, assentades sobre una roca en forma de cubeta i amb una coberta en cúpula. Hi havia una boca per introduir els troncs de ginebre per cremar-los. Val a dir que encara no hem visitat la zona per poder-ne veure cap in situ. Sobre aquests forns, vegeu això.

Forn d’oli de ginebre recent descobert prop de la masia de Bossoms

El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona inclou una vintena de forns d’oli de ginebre, tots ells a les comarques del Lluçanès i Berguedà. A més a més, explica que, tot i que es podia fer oli a qualsevol lloc utilitzant pedres movibles, el més habitual era aprofitar les lloses de pedra properes a les cases o als camps. El procediment era senzill: un cop escollit el lloc, es gravava amb la piqueta una canal en forma de cercle de la qual en sortia un regueró en forma d’arbre que baixava aprofitant el pendent natural de la roca fins a un petit esglaó on es col·locava un recipient per recollir-ne l’oli. El procediment era el mateix que el dels bidons, però en aquest cas només s’utilitzava un bidó, el superior, que era recobert de llenya i mantingut encès durant un o dos dies.

Gusi, Barrachina i Aguilella consideren que aquest seria el tipus més antic de tots, que es podria remuntar a èpoques protohistòriques i que hauria pogut subsistir fins a l’alta edat mitjana. En tot cas, el que no es feia servir en aquells moments era un bidó metàl·lic, sinó que les arrels i branques dels ginebres eren recobertes per capes de fang, tal com indica aquest esquema:

Esquema extret de Gusi, Barrachina i Aguilella

Aprofitem aquesta entrada per recordar que ja vàrem publicar una informació sobre el forn de ginebre de cal Garrifes. També els amics de Caminant pel Berguedà en varen trobar un recentment al serrat de l’Oli de Ginebre, sobre la masia de Bossoms. I, en una sortida que hem fet a la vall d’Ora, de casualitat, n’hem trobat un en una roca al costat de la masia del Pujol (42º 05′ 377 – 001º 40′ 386 – 797), que adjuntem en forma de fotografia.

Forn del Pujol (Navès, Solsonès)

Forns del torrent de cal Lari

Es tracta d’un conjunt de quatre forns, excavats a la terra d’un marge al costat del camí, dos dels quals es conserven complets. Al costat dels forns hi ha les restes de dues barraques de carboners, en una de les quals s’ha trobat diverses soles de sabata.
El forn més occidental fa 1,70 m d’amplada i 1,40 d’altura (no es pot assegurar la profunditat que tenia per estar trencat). Té forma acampanada i la xemeneia es redueix a un tub cilíndric d’uns 5 cm de diàmetre i més d’un metre de recorregut. Al peu el forn hi ha importants restes de carbó. El sòl del forn és negre del quitrà.
El segon forn té una amplada d’uns dos metres i una altura d’1,40 m; la profunditat és d’1,90 m. Presenta la mateixa estructura que l’anterior i en aquest cas el conducte que fa de xemeneia està obturat als 60 cm. Té una boca d’1,10 m d’ample per 80 cm d’altura.
El tercer forn té una boca de 80 cm x 50 cm. Fa aproximadament 1,50 m de profunditat i un parell de metres d’ample (no s’ha pogut mesurar per estar ple d’aigua).
El quart forn té unes mides semblants a l’anterior, i tampoc s’hi ha pogut entrar.

Visió de dos dels forns

Tines de vi i pous d’aglans de Lluçà

Tina de Campdesoler (Lluçà)

Ja fa temps que Thomas Khun ens va explicar com funciona la ciència: aquesta pràctica alterna moments de ciència normal amb moments de ciència extraordinària. Durant els primers, un paradigma serveix per donar sentit a tot el coneixement d’aquell camp de saber; quan apareix un moment de ciència extraordinària, és perquè el paradigma anterior ha esclatat i encara no ha estat substituït. Sembla que el cas de les tines d’aglans de Lluçà en seria un bon exemple.

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, en aquest municipi hi hauria 10 tines, totes elles dedicades a la conservació d’aglans. La pregunta que cal plantejar-se és si no n’hi hauria d’alguna altra cosa, tenint en compte que a segons quins municipis del Bages no se’n coneix ni una sola, i totes són atribuïdes a la producció de vi. Què trobarem, doncs, a Lluçà?

Deixem el cotxe a l’entrada de Camp de Soler i anem al nord de la casa, sobre un cingle (42º 02’ 593 – 002º 01’ 857). Som a uns 700 m sobre el nivell del mar, però la tina que trobem sembla que havia de ser de vinya: és de forma cilíndrica, amb 1,75 m de diàmetre i 1,60 m de profunditat (actualment). Està construïda a tocar mateix d’un cingle, gairebé a sobre d’un baumat; aquesta posició va permetre obrir una entrada d’1,10 m d’ample i més d’un metre i mig de recorregut per anar a trobar la paret de la tina. L’explicació és clara: aquí hi havia la boixa (el lloc per on es treia el líquid que hi havia al seu interior, que no dubtem que era vi). Creiem que era una tina de vi per diverses raons, la primera, la presència d’aquesta boixa (us imagineu treure el vi del seu interior a cullerades?). En segon lloc, avui dia està completament seca, fet que ens fa pensar que es va construir en aquest indret no per contenir aigua, sinó per evitar que l’aigua entrés al seu interior. Per aconseguir-ho, un canal excavat a la roca, com una mena de ribet, ressegueix la part superior de la tina a uns 70 cm del seu llavi i n’allunya qualsevol partícula líquida de l’interior.

Motllo de roda d’esmolar de cal Bornac (Lluçà)

Una mica més al nord, a tocar de cal Bornac (42º 02’ 769 – 002º 01’ 681), hi ha una altra suposada tina. Ens hi acostem i la mesurem: fa 1,30 m de diàmetre i té una profunditat màxima de 30 cm a la banda interior. Per la part del petit marge on es va tallar el llavi desapareix. Tot i que ha estat descrita com una tina inacabada, creiem que no es tracta d’una tina d’aglans, sinó més aviat d’un motllo d’una roda d’esmolar (està feta en pedra sorrenca).

Uns metres més amunt trobem les tines del Codinach (42º 02’ 948 – 002º 01’850), descrites també com a tines d’aglans. La que està en millors condicions fa entre 1,80 i 1,90 m de diàmetre i se’n conserva una altura de 90 cm. La petita està pràcticament tapada per sediments i  fa aproximadament 1,70 m de diàmetre. Tot i que aquí l’accés a la boixa és menys evident, semblaria que també es tractés de tines de vi, tot i que en aquest cas no hi ha ribet per evitar que l’aigua entri al seu interior. Val la pena remarcar la presència de tres forats arrodonits (25x17x10 i 20x20x10) disposats al voltant de la tina gran. No sembla que la més petita fos un follador, fet que permetria acceptar que es tractés d’una tina d’aglans, però en tenim importants dubtes.

Tina del Castell (Lluçà)

Una mica més al nord, i sota la masia del mateix nom, hi ha les anomenades tines de Vilaró (42º 03’ 400 – 002º 01’ 924). Es tracta de dues grans tines (d’uns 3 m de diàmetre) actualment cobertes de vegetació i sediments. Varen ser construïdes sobre un replà rocós, a una gran distància del cingle, de manera que no tenien cap mena de desaigüe. Aquestes sí que són d’aglans, sense dubtes.

Continuem el camí i ens enfilem cap a la masia dita el Castell, on a la banda nord de la casa, sobre un replà de roca, hi ha una altra tina (42º 03’ 400 – 002º 02’ 242). A simple vista semblaria una bassa, però considerem que podria haver servit de tina d’aglans. Fa uns 3,5 m x 2,5 m, tot i que les cantonades són arrodonides. A la banda sud hi ha quatre graons que permeten baixar al seu interior, encara que actualment es troba plena d’aigua. No s’evidencia cap boixa i aquest fet, junt amb la presència de les escales, ens fa pensar en una tina d’aglans que s’omplia amb l’aigua que recollia la teulada de la casa.

Tina de Rocadenbosc (Lluçà)

Dos quilòmetre al nord, al nord mateix de la masia de la Roca d’en Bosc, hi ha una tina d’aglans que no presenta cap dubte. Està situada gairebé al capdamunt d’un serrat de sol pedregós que presenta dues grans canalitzacions que condueixen les aigües d’escorrentia cap a l’interior de la tina. Aquesta fa un diàmetre aproximat de 3,30 m i està rodejada per un mur de 90 cm d’altura i 50 cm de gruix, que rodeja parcialment la tina (queda destapada la part sud, on hi ha una reixa de ferro). Actualment hi ha més d’un metre d’aigua al seu interior, una aigua neta i clara. El conjunt es complementa amb dues escales excavades al marge pedregós de llevant, que permetien pujar i baixar a la zona on es troba la tina. No tenim cap dubte que és una tina d’aglans, donat que tampoc tenia boixa i les estructures per conduir l’aigua de pluja al seu interior són molt clares. Val la pena indicar que en una paret de la tina hi ha gravada la data de 1601 (no podem afirmar que no sigui posterior).

Finalment, acabem anant a visitar la tina de Colldeplana, situada al nord-est d’aquesta masia, enmig d’unes antigues feixes de conreu (42º 03’ 239 – 002º 01’ 374). Ara som per sobre dels 800 m i aquí trobem una tina d’aglans d’uns dos metres de diàmetre (aproximadament), plena d’aigua actualment, amb unes escales a la banda oest que permeten accedir al seu interior. Aquestes escales fan 1 m d’amplada i sembla que només hi ha 3 graons que permeten accedir al poc menys d’un metre de profunditat (segurament és més profunda, però se suposa que el fons és ocupat per sediments). En aquest cas tampoc no hi ha dubtes que es tracta d’una tina d’aglans.

Si en voleu veure algunes més, només us heu de posar les ulleres de l’òliba.