“Gentes sin creencias, naturales del reino vecino”

Preparant la pila de carbó

“Gentes sin creencias, naturales del reino vecino”. D’aquesta manera definia el rector de Tagamanent els carboners que es trobaven a la seva parròquia, l’any 1892: gent indiferent a la religió. La indiferència religiosa tenia diferents causes, però la primera de totes era “El haber en estos bosques algunos que se dedican á hacer carbón, gentes sin creencias, naturales del reino vecino.”

Per tant, era gent marginal, poc integrada a la vida comunitària; una gent que s’unia en aquell moment a un seguit de persones que formaven el segon col·lectiu que explicava la incredulitat dels parroquians: “El estar domiciliados algunos cuya procedencia se ignora, como curanderos, desertores, etc.”[7]

Però quedem-nos amb aquests carboners i les seves famílies. La seva vida, dura, molt dura, els duia a pagar amb la vida la seva supervivència. En aquest sentit, el 18 de març de 1780, s’enterrava el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan  “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[1] En un sentit semblant, el 8 de maig de 1819 moria a la Castanya Pau Tubau, fadrí piler de 25 anys, “(…) al qual los seus companys en lo dia antes encontraren ofegat al peu de una pila de carbó encés (…)”; era natural del bisbat de Carcassona.[2]

En aquest cas es tractava de joves pilers. Però el 18 de febrer de 1840 s’enterrava un home a qui anomenaven “el Abi Pilé”, que es deia Anton, un home vidu natural de Castelladral: “(…) est home lo dia anterior mori de una caiguda en una Peña de Masbonet, que feia carbó, y despues de la caiguda no tarda molt a morir (…)” sense sagraments. L’home era tan pobre que “(…) se demaná á las casas de esta Parroquia si voldrian fer la caritat de donar fusta per ferli caixa, se lográ, y tot se feu de caritat per no tenir ell res.”[3]

Pobres, desplaçats, joves o vells, però força marginals o marginalitzats…

Un cas força diferent a aquests va tenir lloc el 19 de gener de 1941, quan a la Castanya  s’enterrava un home, un comerciant de Cardedeu, que havia mort mentre anava a pesar el carbó:

“(…) que lo trobaren mort en las Peñas anomenat Puiganau de la Castaña, y segons consta ab la carta que portaba en sa barretina se deya  Joseph Sabater y Bartre Comerciant de Cardedeu, que habui feya quatre semanas que faltava y no sen sevia (sic) res per haber marchat en temps inclement de sa casa, per pasar carbó en dit Puiganau, y com feya dias que lo buscaban, son fill Joseph Sabater, Jaume Cortada son coñat, y Pau Planas de Monseny lo trobaren lo dia antes en  dita Peña de Puiganau, mort sens ser malmes, ni ferida alguna (…)”.[4]

Escena d’un Còdex d’Història Natural (s. XIV) que mostra uns carboners posant en pràctica la seva feina

Un altre accident mortal va tenir lloc al juny de 1866, quan a la Castanya morí Martí Soler, solter, carboner de 33 anys, fill de Montseny, el cadàver del qual “Se lo halló mucho y muy quemado de las llamas que salieron de la pila o monton de carbon que hacia (…)”.[5] Aquest era un accident força habitual: la caiguda dins de la pila encesa quan s’hi havien d’enfilar per evitar les entrades d’oxigen al seu interior.

També era foraster un altre carboner la filla del qual era enterrada el 9 desembre de 1823, al Brull. La noia tenia 15 anys i el rector va escriure que era “(…) semifatua, o del tot fatua filla de Joan Baptista Bover carboner de la parroquia de Caralps bisbat de la Seu de Urgell, que feia carbó en esta parroquia del Brull en la casa de la Morera ahont habitava la sobredita sa filla.”[6]

Aquest cas ens permet entendre com la noia estava afincada en una de les grans masies de la parròquia, mentre el pare s’estava, segurament, en una cabana de carboners. De fet, al 1798, el llibre de confessions de la parròquia de la Mora hi apareix el “Piler del Clot”, que és un carboner, però no viu a la masia. Com aquest, hi havia força altres casos de gent forastera i marginal que feia treure fum a les nostres muntanyes.

 

[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, sp.

[2] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 60.

[3] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 91-92.

[4] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 93.

[5] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 228-229.

[6] ABEV, Brull, D/2, 346.

[7] Citat en Sans, Josep, 2008, Catàleg d’esglésies del Bisbat de Vic. Inèdit, ABEV.

 

El sot de la Creu

La creu del sot de la Creu

En el lloc conegut com a Sot de la Creu hi ha una creu clavada en el tronc d’una alzina (0445084 – 4626161 -1094). L’home de la Cortada explica que al Boscàs tenien un rabadà molt petit a qui varen tractar molt malament durant la seva estada a la casa. Ho va passar molt magre fins que un dia va abandonar el lloc. Anys més tard va tornar a casa de l’amo tan ben vestit i arreglat que no el varen reconèixer. L’home va demanar a l’amo del Boscàs si el podeia acompanyar pel camí que puja al Bassau. Quan varen ser al sot de la Creu li va explicar qui era i li va recordar els tractes que havia rebut. Després de fer això, el va matar allà mateix. La creu recorda aquest fet.

Es tracta d’una petita creu metâl·lica de 30×17 cm, clava al tronc d’una alzina, a escassos metres del petit torrent, normalment sec, que forma el sot de la Creu. Baixant pel camí, després de passar el torrent (on uns mur de pedra defineixen el camí), es troba en una alzina força gran que es veu des del mateix camí (potser a 20-30 m del torrent). Si es fa el camí de pujada, la creu queda a la part del darrere del tronc de l’alzina, de manera que només és visible si es gira la vista enrere.