La Sembra de Pinyons de Cabanes

Monòleg de sant Isidre

Sant Isidre va viure al segle XII, però no va ser beatificat fins al 1619 i canonitzat al 1622. En contra del que sovint es diu, va ser un sant aclamat per la devoció popular, especialment per part de la pagesia. Això explica que poc després de ser canonitzat apareguessin confraries a les quals obrava com a sant protector i retaules que li eren dedicats.
L’any 1623, Jaume Roig publicava una Relació de les festes que se son fetes en Barcelona en les parrochias de Santa Maria del Mar, y Nostra Señora del Pi, en alabança del gloriós Sant Isidro pages, u la sua santa reliquia, enbiada de la illustre y noble villa de Madrid. En aquesta relació, Roig escriu una frase una mica estranya, que recordava “quant de minyo fets uns pastors anaven tots molt a prop del Sant y alli sembrant gran confitura molta blanca y dura ques la millor bona llavor que aportaven (…)”. Interpretem que el que volia dir Roig era que en la seva joventut es disfressaven de pastors i anaven a algun lloc sagrat dedicat a sant Isidre, on sembraven una confitura que simbolitzava la llavor (font).

Per aquelles dates, concretament al 1620, a Cervera, amb motiu del retrobament del Sant Misteri de la vila, varen desfilar un grup de llauradors amb les seves càrregues de confitura, “(…) que vertia tantas luzes como confites y canelones llevandose tras si los ojos de los mirones, y la bulla, y la gula de los muchachos (…)”. Aquests pagesos estaven “representando su principal oficio que es encomendar a la tierra su semilla pero con la esperança de cobralla”. L’acte consistia a repartir confits pels carrers i places “(…) y sobre los montes de la gente que por una y otra parte les rodeava (…)” (font).

Creiem que ens trobem davant d’un ritual per propiciar les properes collites, un ritual que consistia a repartir confits com si els estiguessin sembrant en un camp de conreu. Aquesta mena de rituals no ha arribat fins als nostres dies, excepte en un cas que té lloc cada any, el diumenge més proper a Sant Isidre, a Cabanes (Empordà) (font).

Fa tres o quatre anys vàrem saber que aquesta festa tenia lloc al petit poble de Cabanes, però no ha estat fins enguany que l’hem poguda viure en primera persona.
Per no reproduir materials publicats en altres llocs, enllacem a continuació alguns documents que fan referència a aquesta festa.

El primer document és una pàgina del llibre de Josep M. Bernils, Cabanes, publicat per Caixa Girona i la Diputació de Girona (feu clic per engrandir):

Un text de Manel Carrera i Escudé explicant la festa.

El bloc de la festa (en construcció), on trobareu la versió de 1960 del text de l’obra.

Vídeos de l’edició del 13 de maig de 2012:http://youtu.be/L4vzcSvi5Nw – http://youtu.be/4zKWgAD37Ms – http://youtu.be/U1t_2canG0Q – http://youtu.be/4b348DGh67g – http://youtu.be/a0HeKfc6irw – http://youtu.be/-GkYiT9avI4 –

 

Grans i petits collint pinyons

Agrairem qualsevol comentari o informació que pugueu aportar (feu servir els comentaris o el formulari de contacte)

 

Elaboració del carbonet

Caldera de fer carbonet (Castellsagué)

La producció de carbó vegetal és avui dia força ben coneguda gràcies a la bibliografia que s’ha publicat en els darrers anys. Malgrat tot, ens quedava un dubte sobre el procés d’elaboració del carbonet. Segons Cèsar Gutiérrez, el carbonet és un tipus de carbó vegetal de baixa qualitat elaborat a partir de matèria vegetal que no es prou gruixuda per poder-ne fer carbó (productes de tallades, d’esmatassades, etc.). Tot i les similituds quant al procés de producció i al resultat final, cal diferenciar ambdós processos. Segons Jaume Enric Zamora, l’anomenat carbonet es feia de les branques d’alzina més primes, en uns sots (o súties) que, una vegada plens, es tapaven amb terra o amb llaunes. Quan el carbó estava a punt, s’apagava amb aigua.
Aquests dos tipus de carbó servien per cuinar (font).

D’entrada, diguem que hi havia dos sistemes de producció de carbonet i que sembla que la frontera entre la utilització de l’un i de l’altre és aquell any que va fer tan fred (segurament als anys seixanta del segle XX):

1 – Es fa un sot al terra i s’hi crema la llenya a dins. Quan el sot és ple de caliu, es cobreix amb una plantx metàl·lica i es recobreix amb terra. Al cap de dos o tres dies es treu el carbonet. Normalment els sots són de forma quadrada o rectangular i encara en trobem força en la nostra geografia.

2 – Més tard es va substituir el sot al terra per una caldera de metall (que no s’enterrava). Aquesta s’omplia de llenya i es tapava amb una tapa també metàl·lica i es cobria de terra.

La mida del sot (sútia?)¹ depèn del que s’hagi de transportar la llenya. Evidentment, es busca economitzar esforços.

Si hi ha aigua a prop, es fa una plaça rodona (que rep el nom de carbonera), sense fer-hi sot i es tira aigua i es remena per apagar-la.

El material que es carboneja amb aquest sistema són mates i branques primes (com a molt, gruixudes com el braç). La llenya més gruixuda es feia servir per fer carbó (sistema més conegut). En alguns casos, però, les branques dels pins eren prou gruixudes per ser aprofitades per a altres usos. En aquest cas, rebien el nom de torrats (peces de fusta que es podien vendre com a llenya, que a vegades eren arreplegats de manera irregular pels carboners).

S’utilitza sobretot la fusta de pi, que bé es talla expressament (les branques) o bé s’utilitza el producte de les esporgades que es feien per fer llenya (brancada). La fusta d’alzina, amb aquest sistema, no es podia tocar (suposem que es tracta d’un costum consuetudinari); sembla ser que estava reservada per als carboners que feien carboneres apilades. Les branques es tallaven a la mida de la caldera, de manera que s’hi posessin planes (així cremen més a poc a poc). També es feia carbonet amb brucs o romanins, és a dir, qualsevol tipus de matèria vegetal que pogués cremar (normalment barrejada amb la llenya del pi i mai els matolls tots sols).

Amb els residus de biomassa es feien gavells (que no es lligaven) i es recollien amb una forca de fusta (segurament feta d’alzina) i es tiraven dins de la caldera. La forca servia per dur la llenya a l’esquena, penjada a l’espatlla. D’aquesta manera evitaven cremar-se (cal recordar que, en ser metàl·lica la caldera, aquesta adquiria una temperatura molt alta i, per tant, no es podia tocar amb les mans). Per ajudar aquest procés d’alimentació de la caldera, s’aprofitaven els pendents naturals, de manera que es pogués carregar aprofitant la pujada natural del terreny.

La fusta d’alzina no es feia servir per fer carbonet, perquè el carbó que en sortia era massa dur i trencava les paperines del carbonet que s’envasava per a la seva venda.

El nostre informant ens explica que a la masia del Fabregar (Sant Martí de Centelles) en feien un camió cada setmana que enviaven a Barcelona per vendre el carbonet als seus clients. El cobrament dels carboners era a tant per sac (comissió); en un moment indeterminat es cobraven 15 pessetes per cada sac (d’espart). D’una sola caldera es podien arribar a treure fins a 17 o 18 sacs de carbonet a mitja tarda, quan la caldera ja era plena. Això feia que no calgués quedar-se a dormir a bosc, tot i que algunes quadrilles ho feien habitualment (però utilitzaven una masia deshabitada a prop de Granera).

En un cas es va arribar a fer servir una caldera de vapor d’una fàbrica, arreglada per un ferrer, però pesava molt i costava d’apagar-ne el foc. El problema de les calderes era transportar-les d’un lloc a l’altre pel mig del bosc. I ai las! si us queia rostos avall!

Quan s’encenia la caldera, calia vigilar de no anar molt de pressa en el procés de cuita, perquè si no es formava prou brasa, apareixia una mena de pasta anomenada l’empanada o cremaiot que no servia per a res. La culpa era de què la llenya havia cremat massa de pressa.

A la imatge superior veiem una caldera de fer carbonet que es troba en uns camps poc abans d’arribar a Castellsagué (Tagamanent). Fa dos metres de diàmetre i un i mig d’alçada. També es conserven dues tapes metàl·liques. A la dreta de la caldera es veuen uns sacs de carbonet preparats per dur a vendre. La fotografia es va fer a finals de l’any 2011.

_____

1Segons el diccionari Alcover-Moll, clot fet a terra on cremen la llenya per a fer el carbó (Olot, Anglès)

El Carrer de la Fou

El Carrer de la Fou

Es tracta d’un espai natural actualment molt emboscat i brut, però amb unes potencialitats paisatgístiques força destacables.Es troba al sud del Montgròs, just a l’altre costat del torrent (on hi ha la font dels Empouadors). La primera vegada que hi vàrem anar, vàrem localitzar el seu extrem sud, on ens va semblar que la paret vertical que hi ha podria ser una antiga pedrera. També vàrem formular la hipòtesi que el nom de “carrer” provingués dels carreus que s’hi podien haver tallat. El treball de camp posterior, però, ha mostrat la fragilitat d’aquesta hipòtesi.

Geològicament, el seu origen es vincularia a una gran esquerda de despreniment o falla (caldria precisar-ho), que ha donat una morfologia de dues parets paral·leles, orientades en sentit nord-est, una de les quals presenta major alçada que l’altra. De fet, la presència d’abundant vegetació arbòria fa que la paret que dóna a la vall sigui inapreciable fins que no s’hi és a tocar. Tampoc des del cingle, si no es coneix el lloc, es distingeix la presència d’aquest espai peculiar.

Aquesta morfologia presenta un aspecte semblant al d’un carrer o conjunt de cases distribuïdes en filera, unes al davant de les altres. Segurament aquest sigui l’origen del seu nom.

Les entrevistes fetes al mes d’octubre de 2011 a la masia del Bruguer ens varen permetre localitzar el lloc sense cap dubte, però no ens aportaren cap dada més d’interès. De fet, el nostre interès per aquest indret es vincula a la cosntatació que a la pàgina 2 del segon volum del Butlletí del Centre Excursionista de Vic (gener-març de 1915), mossèn Josep Gudiol (MT) dóna una notícia sobre un dolmen proper al de Serra de l’Arca i diu  que mossèn Jaume Vilaró, rector del Brull, els havia enviat una nota que deia que caldria que anessin a veure aquest dolmen i que la comissió del CEV podria aprofitar per “(…) explorar la gran cova del carrer de la Fou, que en altres temps, segons conta la tradició, havia servit de fábrica de moneda falsa y de hospital de sanch en l’última guerra civil.”
Segons els registres de defuncions de les parròquies de la zona (malauradament no tenim les d’Aiguafreda), hi hagué diversos morts militars entre els anys 1872 i 1875 i la documentació parla de batalles. D’aquells anys són els fets de Collformic, que estan força ben documentats. Amb tot, no hem estat capaços de trobar la referència a aquest hospital militar, tot i que podria haver-s’hi instal·lat.

La visita al lloc no ha permès detectar-hi res especial, excepte un petit espai on apareix un sostre que podria haver servir de precari refugi. En tot cas, però, és prou petit i no hi ha indicis de cap mena de condicionament.

Recollim de passada la informació que ens donaren a la masia del Bruguer, segons la qual un dia un home es presentà a la casa després de baixar al Carrer dient que hi havia trobat molts fòssils i que possiblement seria un jaciment molt interessant. Els estadants li varen contestar que aquells ossos que havia vist eren el que quedava dels cadàvers dels animals que morien a la granja, en un temps en què encara aquest aspecte no havia estat regulat per l’administració. Encara avui dia, si hi aneu, veureu l’escampall de restes animals que es concentren en un petit espai.

Per accedir-hi us aconsellem que us guieu amb un GPS i el mapa de l’editorial Alpina, que ha situat l’indret correctament. No en podem donar les coordenades pel fet que a l’interior del Carrer es perd la comunicació amb els satèl·lits i la lectura seria errònia. En tot cas, s’hi pot accedir des d’Aiguafreda de Dalt i arribar-hi remuntant el torrent Negre (antigament del Mal Pas o dels Empuadors). El darrer tram és un corriol sense sortida força emboscat.

Ritual de presa de possessió d’un mas al 1675

Quan Josep Garriga de Solei compra el mas Perafita, a la parròquia d’Aiguafreda (actualment municipi de Seva), l’any 1675, en el moment de fer efectiu el traspàs es representa un ritual que val la pena de comentar. En primer lloc, cal dir que hi assisteix el rector d’Aiguafreda (Jaume Agustí, que actua testimoni en substitució d’una altra persona. L’acte comença amb la trobada davant la porta del mas dels venedors -un matrimoni- i del nou comprador

“(…) y prengueren los dits conjuges al dit Josep Garriga per la ma dreta en presencia de dit R. Rr substitut y testimoni y lo entraren dintre de dita casa Perafita y li entregaren las claus de dita casa, y se queda dit Garriga dintre y los dits conjuges passaren á fora tancant y obrint dit Garriga las portes de dita casa[,] y continuant dita posseció anaren a la era de dita casa y prenent del mateix modo á dit Garriga lo entraren en dita hera entregantli grapats de palla y boll y exint dits conjuges de dita era dit Garriga allà comenssa a escampar palla y boll y despues anant continuant dita posseció en presencia de dit R. Rr com a testimoni y substitut: anaren en los conreus de dita casa y los dits venedors també prengueren á dit comprador per la ma dreta entrantlo dintre de dits conreus y li entregaren un grapat de terra y herba a lo que continua dit Garriga escampantla per dits conreus y despues trencaren dits conjuges alguns rams de Abres y los entregaren á dit Garriga los quals prengue[,] y ab estos senyals entengue pendrer Real Possecio (…)” del mas.[1]

---

[1] ABEV, Garriga del Solei, 1.

El sot de la Creu

La creu del sot de la Creu

En el lloc conegut com a Sot de la Creu hi ha una creu clavada en el tronc d’una alzina (0445084 – 4626161 -1094). L’home de la Cortada explica que al Boscàs tenien un rabadà molt petit a qui varen tractar molt malament durant la seva estada a la casa. Ho va passar molt magre fins que un dia va abandonar el lloc. Anys més tard va tornar a casa de l’amo tan ben vestit i arreglat que no el varen reconèixer. L’home va demanar a l’amo del Boscàs si el podeia acompanyar pel camí que puja al Bassau. Quan varen ser al sot de la Creu li va explicar qui era i li va recordar els tractes que havia rebut. Després de fer això, el va matar allà mateix. La creu recorda aquest fet.

Es tracta d’una petita creu metâl·lica de 30×17 cm, clava al tronc d’una alzina, a escassos metres del petit torrent, normalment sec, que forma el sot de la Creu. Baixant pel camí, després de passar el torrent (on uns mur de pedra defineixen el camí), es troba en una alzina força gran que es veu des del mateix camí (potser a 20-30 m del torrent). Si es fa el camí de pujada, la creu queda a la part del darrere del tronc de l’alzina, de manera que només és visible si es gira la vista enrere.

En Matagossos

Segons la veu popular, en Matagossos era un bandoler que un dia va posar una bomba en un local d’Aiguafreda i hi va haver fins i tot morts. També havia matat el masover de la Figuera: una nit el va esperar al mig del camí i li va disparar. El seu objectiu era l’amo de la Figuera, però com que era de nit i anava acompanyat del mosso, va ser aquest qui va morir. L’amo, ferit, es va tirar per un marge i amb la nit va poder escapar. Arran d’aquests fets, la gent va decidir que ja n’hi havia prou.

Un dia li varen tirar un tret i el varen matar. Es va dir que havia estat la Guàrdia Civil, però no va ser ella, sinó un altre home.

En Matagossos vivia per la zona de Can Serra de l’Arca. Un dia, un caçador va tocar una perdiu que va caure enmig d’unes bardisses sota d’un cingle. Va decidir baixar a provar de trobar-la i va trobar l’amagatall d’en Matagossos, que hi tenia una olla bullint (feia foc amb carbo perquè no fes fum i no el descobrissin). Aquest caçador en va donar part, i va ser així com el varen trobar i matar.

Sembla ser que es deia Pere Serradelarca Pou, i va ser mort el 30 d’octubre de 1947. Hauria estat un maquis (Font).

Epidèmies de ball a l’edat mitjana

A mitjan juliol de 1518 una dona va començar a ballar pels carrers d’Estrasburg. Va continuar fent-ho durant sis dies. Al cap d’una setmana ja eren 34 balladors i a finals d’agost es parlava d’unes quatre-centes persones ballant.

Els metges varen dir que es tractava d’una epidèmia i per controlar-la varen decidir concentrar els balladors en alguns espais públic. Se’ls va posar música i altres facilitats suposant que finalment es curarien. Ballaven dia i nit i ho passaven malament. Finalment el governador va decidir canviar d’estratègia veient que algunes persones morien de tant ballar. Es va decidir que tot plegat devia respondre a la ira d’algun sant, de manera que es varen organitzar actes públic de penediment: el joc i la prostitució varen ser prohibits i els sospitosos i sospitoses d’aquesta mena de conductes varen ser trets de la ciutat. Els balladors varen ser conduïts a una ermita que hi havia dalt d’un turó. L’ermita era dedicada a sant Vito.