Les Balmes Roges

Tina de les Balmes Roges

La visita a la vall del Flequer és realment impressionant. Les tines que varen ser rehabilitades per l’extingit patronat permeten endinsar-nos en un món que tenim a la punta dels dits, però que ens sembla que és tan llunyà com el moment en què tot plegat va començar.

La ruta normal no inclou la visita a les Balmes Roges, situades fora de la vall del Flequer. Però realment és aquí on us trobareu amb una sensació d’autenticitat que no us donarà la vall del Flequer, que finalment us semblarà una mena de Disney patrimonial.

Segons un document que encara circula per internet, el funcionament d’aquesta mena de tines es basa en el que es coneix com a contracte de  rabassa morta, pel qual la relació entre l’amo del terreny i el masover que l’explotava durava mentre els ceps originals seguien vius. Normalment, el propietari acostumava a cobrar un 25% del producte (vi en aquest cas) mentre el pagès podia fer el que volgués amb la resta. Molts pagesos es varen fer rics per aquest procediment.

Premsa a les Balmes Roges

Els rètols que hi ha a la vall del Flequer ens informen que la mà d’obra venia fonamentalment de Manresa, que es troba a dues hores del lloc de treball. Potser per aquesta raó, algunes tines es varen associar a cabanes de vinya i potser també es varen construir agrupades, de manera que una sola persona pogués vigilar la matèria primera de més d’un parcer. Sembla que el que es produïa anava més destinat a la producció d’aiguardent que no de vi pròpiament dit.

Com funcionava una tina? Gràfic extret de C.E.A.V. Centre Espeleològic Alpí Vallesà

Les tines estaven formades per dos espais diferents, un de superior, on es trepitjava el raïm, separat per una estructura de fusta anomenada brescat, i un d’inferior de forma cilíndrica recobert de cairons cuits, on es posava a fermentar el most. Segons es diu, al Bages la brisa (les restes de la pell del raïm, tronquets, fulles, etc.) es tirava dins de la tina durant el procés de fermentació i, quan es treia el vi, la brisa era premsada per obtenir–ne fins a l’última gota. Creiem que aquest procediment no era igual a tot arreu i fins i tot ens semblaria que podria ser una peculiaritat del Bages, però és possible que això permetés accelerar el procés de fermentació. El vi, un cop fermentat, era extret de la tina per la part de sota, per la boixa, una peça prou visible en els casos que comentem. Per convertir-lo en aiguardent calia destil·lar-lo.

Les tines de les Balmes Roges es troben a ponent del Puig Gil, a 486 m d’altitud. Com el seu nom indica, es troben sota un gran balmat de color vermellós.

En realitat presenta dues estructures diferents. La primera que es troba està formada per dues tines, amb les boixes encarades i que van a parar a una petita construcció de volta de mig punt. A la banda de ponent, hi ha un espai que conserva les restes d’una petita menjadora i encaixos a les parets i a la roca mare que indiquen que hi havia hagut un segon pis, possiblement un espai on dormir o on guardar una mica de palla per als animals.

A la part més oriental, una balma de dimensions lleugerament més grans (una vintena de metres de llargada), presenta una tina a l’entrada, arrambada a la paret. Actualment l’espai sota el balmat presenta mostres d’haver estat utilitzat com a cleda per al bestiar, però la tina i la premsa de què parlarem tot seguit indiquen que el seu ús era un altre (si més no, durant certs mesos de l’any). El primer que es troba, entrant a l’esquerra, és el petit espai on hi ha la boixa i després una rampa que condueix a la part superior de la tina o cup, feta amb cairons. Una mica més endavant es veu al terra una base de premsa tallada en una pedra i un encaix a la paret on s’apuntava el braç per fer palanca (tal com es veu al vídeo, tot i que creiem que la fusta que apareix no era l’original).

La visita bé val la suada que implica pujar-hi des de la vall del Flequer.

En tot cas, agrairem si algú ens pot informar sobre “l’estrany cas de la brisa premsada després de ser fermentada”.

Si en voleu saber una mica més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tines_enmig_de_les_vinyes

	Easting	Northing	H **
UTM31N – ED50	409956.2	4616461.2	486
UTM31N – ETRS89	409862.4	4616257.1	486
Geogràfica – ETRS89 *	1.916811	41.692992	486

* A efectes pràctics, els sistemes de referència
ETRS89 i WGS84, es poden considerar equivalents.

Tina d’aglans de Castellar

Tina d'aglans de Castellar

Aquesta tina d’aglans es troba una mica per sobre de la casa de Castellar, a tocar d’aquesta. Es tracta d’un edifici adossat a un marge, amb una porta de les mides d’una casa. De la porta n’arrenquen unes escales (8-10 graons) que duen fins al fons de la tina. Aquesta té planta rectangular, aproximadament de 4 m de costat. A la banda nord (al costat de la porta) hi ha una entrada d’aigua que prové d’una bassa que es va construir a la mateixa època. A la paret del fons, just a la part oposada de la porta, hi ha una fornícula triangular que ens diuen que servia per deixar-hi les eines.

L’edifici presenta mostres d’haver estat ocupat per aigua fins a l’alçada de la porta, de manera que les escales quedaven submergides. Ens diuen que els aglans s’havien d’estovar amb aigua, però no podem precisar si era per conservar-los o només per estovar-los. L’estructura faria pensar en una conservació en aigua, perquè no hi ha cap espai per poder mantenir els aglans en sec, de manera que calia estovar-los tots al mateix moment.
A la llinda de la porta de la tina hi ha gravada la data de 1766. Al costat de la casa hi ha un dipòsit amb una inscripció de l’any 1770. Ens diuen que en aquell moment hi va haver una forta expansió de la masia i es varen fer moltes reformes.
En diuen que a la Tria (Hostalets) hi havia hagut una altra tina, que varen colgar quan va deixar de ser útil.

 

Interior de la tina de Castellar

 

Croquis de la tina d'aglans de Castellar

 

Elaboració del carbonet

Caldera de fer carbonet (Castellsagué)

La producció de carbó vegetal és avui dia força ben coneguda gràcies a la bibliografia que s’ha publicat en els darrers anys. Malgrat tot, ens quedava un dubte sobre el procés d’elaboració del carbonet. Segons Cèsar Gutiérrez, el carbonet és un tipus de carbó vegetal de baixa qualitat elaborat a partir de matèria vegetal que no es prou gruixuda per poder-ne fer carbó (productes de tallades, d’esmatassades, etc.). Tot i les similituds quant al procés de producció i al resultat final, cal diferenciar ambdós processos. Segons Jaume Enric Zamora, l’anomenat carbonet es feia de les branques d’alzina més primes, en uns sots (o súties) que, una vegada plens, es tapaven amb terra o amb llaunes. Quan el carbó estava a punt, s’apagava amb aigua.
Aquests dos tipus de carbó servien per cuinar (font).

D’entrada, diguem que hi havia dos sistemes de producció de carbonet i que sembla que la frontera entre la utilització de l’un i de l’altre és aquell any que va fer tan fred (segurament als anys seixanta del segle XX):

1 – Es fa un sot al terra i s’hi crema la llenya a dins. Quan el sot és ple de caliu, es cobreix amb una plantx metàl·lica i es recobreix amb terra. Al cap de dos o tres dies es treu el carbonet. Normalment els sots són de forma quadrada o rectangular i encara en trobem força en la nostra geografia.

2 – Més tard es va substituir el sot al terra per una caldera de metall (que no s’enterrava). Aquesta s’omplia de llenya i es tapava amb una tapa també metàl·lica i es cobria de terra.

La mida del sot (sútia?)¹ depèn del que s’hagi de transportar la llenya. Evidentment, es busca economitzar esforços.

Si hi ha aigua a prop, es fa una plaça rodona (que rep el nom de carbonera), sense fer-hi sot i es tira aigua i es remena per apagar-la.

El material que es carboneja amb aquest sistema són mates i branques primes (com a molt, gruixudes com el braç). La llenya més gruixuda es feia servir per fer carbó (sistema més conegut). En alguns casos, però, les branques dels pins eren prou gruixudes per ser aprofitades per a altres usos. En aquest cas, rebien el nom de torrats (peces de fusta que es podien vendre com a llenya, que a vegades eren arreplegats de manera irregular pels carboners).

S’utilitza sobretot la fusta de pi, que bé es talla expressament (les branques) o bé s’utilitza el producte de les esporgades que es feien per fer llenya (brancada). La fusta d’alzina, amb aquest sistema, no es podia tocar (suposem que es tracta d’un costum consuetudinari); sembla ser que estava reservada per als carboners que feien carboneres apilades. Les branques es tallaven a la mida de la caldera, de manera que s’hi posessin planes (així cremen més a poc a poc). També es feia carbonet amb brucs o romanins, és a dir, qualsevol tipus de matèria vegetal que pogués cremar (normalment barrejada amb la llenya del pi i mai els matolls tots sols).

Amb els residus de biomassa es feien gavells (que no es lligaven) i es recollien amb una forca de fusta (segurament feta d’alzina) i es tiraven dins de la caldera. La forca servia per dur la llenya a l’esquena, penjada a l’espatlla. D’aquesta manera evitaven cremar-se (cal recordar que, en ser metàl·lica la caldera, aquesta adquiria una temperatura molt alta i, per tant, no es podia tocar amb les mans). Per ajudar aquest procés d’alimentació de la caldera, s’aprofitaven els pendents naturals, de manera que es pogués carregar aprofitant la pujada natural del terreny.

La fusta d’alzina no es feia servir per fer carbonet, perquè el carbó que en sortia era massa dur i trencava les paperines del carbonet que s’envasava per a la seva venda.

El nostre informant ens explica que a la masia del Fabregar (Sant Martí de Centelles) en feien un camió cada setmana que enviaven a Barcelona per vendre el carbonet als seus clients. El cobrament dels carboners era a tant per sac (comissió); en un moment indeterminat es cobraven 15 pessetes per cada sac (d’espart). D’una sola caldera es podien arribar a treure fins a 17 o 18 sacs de carbonet a mitja tarda, quan la caldera ja era plena. Això feia que no calgués quedar-se a dormir a bosc, tot i que algunes quadrilles ho feien habitualment (però utilitzaven una masia deshabitada a prop de Granera).

En un cas es va arribar a fer servir una caldera de vapor d’una fàbrica, arreglada per un ferrer, però pesava molt i costava d’apagar-ne el foc. El problema de les calderes era transportar-les d’un lloc a l’altre pel mig del bosc. I ai las! si us queia rostos avall!

Quan s’encenia la caldera, calia vigilar de no anar molt de pressa en el procés de cuita, perquè si no es formava prou brasa, apareixia una mena de pasta anomenada l’empanada o cremaiot que no servia per a res. La culpa era de què la llenya havia cremat massa de pressa.

A la imatge superior veiem una caldera de fer carbonet que es troba en uns camps poc abans d’arribar a Castellsagué (Tagamanent). Fa dos metres de diàmetre i un i mig d’alçada. També es conserven dues tapes metàl·liques. A la dreta de la caldera es veuen uns sacs de carbonet preparats per dur a vendre. La fotografia es va fer a finals de l’any 2011.

_____

1Segons el diccionari Alcover-Moll, clot fet a terra on cremen la llenya per a fer el carbó (Olot, Anglès)

Les Pelunques

Les Pelunques

En una altra entrada d’aquest inventari, hem fet referència a un document de 1654 que parla del castell de Vallfornès i diu que aquest té una peça de terra al lloc dit la Calma, peça que afronta per sol ixent amb la sitja del Llop “(…) y despres tira dret a la espelunca anant serra avall (…) á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda (…)”.

Està clar que el mot “espelunca” fa referència a una cavitat (cova, caverna o espluga), però el que no queda clar és quin tipus de cavitat hi podria haver en aquest lloc que es troba molt a prop de Roques Blanques, al bell mig del pla de la Calma (41º 45′ 437 – 002º 19′ 990 – 1253). El lloc està perfectament indicat en el mapa de l’Editorial Alpina.

Sobre el terreny es veuen les restes d’una estructura de forma cilíndrica, situades dalt d’un petit turonet. A l’interior, hi ha un bon conjunt de pedres i una fita que divideix dues propietats.

La primera hipòtesi porta a pensar en un pou de neu, però no està catalogat com a tal, ni té cap lògica que aquest es construís dalt d’un turó (tota la neu hauria de ser pujada fins al cim, a més estaria més exposat al sol) ni tampoc en un lloc on partien dues propietats.També sembla que el mur sobresortiria del nivell del sòl, i no estaria excavat.

Hores d’ara el misteri queda per resoldre. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una estructura d’origen antròpic.

El "turó" de les Pelunques

Piques artificials al pla de la Calma

Una de les piques del pla de la Calma

Al vessant nord del turó de la Torre, al pla de la Calma, han aparegut tres pedres treballades artificialment que presenten unes formes arrodonides com si es tractés d’alguna mena de piques.

De moment es desconeix completament a què poden respondre. S’ha pensat en abeuradors de bestiar, però també en antics molins de cereals. Una altra possible explicació podria ser que fossin alguna mena de dipòsits per decantar algun líquid. Tot i que no es descarta totalment, sembla que per l’alçada a la que es troben no es tractaria d’antigues tines o bases de premsa de vi (de tota manera, hi ha una base de premsa de vi a can Figuera, no massa lluny d’allà). També s’ha proposat que fossin antigues tines de glans, però sembla que les seves dimensions són massa petites. Una altra possibilitat és que es tractés d’explotacions on s’elaboraven pedres d’esmolar circulars…

En definitiva, que queda molt per tenir-ne una explicació convincent i que s’acceptarà qualsevol suggeriment.

Si us interessa el tema de les tines de glans, podeu provar de fer aquesta ruta i explicar-nos-ho (hi ha fotografies).

El comunidor de Sant Martí del Congost

El comunidor de Sant Martí d'Aiguafreda

Aquest comunidor és força conegut. Es troba just al davant de la que fou la primitiva església parroquial d’Aiguafreda. És un comunidor de planta quadrada, obert als quatre vents. La teulada és sustentada per quatre columnes fetes de pedra tosca treballada. Una d’aquestes columnes ha estat continuada per fer una tanca que aïlla la part del davant de l’església. Al seu interior hi ha un pedró amb una creu de ferro.

La coberta, a quatre vents, està tancada per una peça de fusta ornada amb uns motius geomètrics i una data, segurament la de la seva edificació: 1731. Al parament de fusta interior es pot llegir una altra data, la de 1787 (possiblement una reforma de la part superior).

 

 

 

Detall de les dates gravades al comunidor de Sant Martí del Congost

Detall comunidor Sant Martí d'Aiguafreda

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mines de Sant Martí del Congost

Boca de la segona mina

La documentació de l’edat moderna és molt explicita quan recull que l’església de Sant Martí del Congost, antiga església parroquial d’Aiguafreda, patia problemes estructurals relacionats amb les filtracions d’aigua que baixaven de la muntanya. Aquests problemes varen arribar fins al segle XX, quan al 1917 es feren unes obres que permeteren descobrir tombes i materials d’origen romà (els darrers). Segons diu Josep Gudiol, al Butlletí del Centre Excursionista de Vic de març-abril de 1918, el setembre de 1917 es va “isolar el vell edifici per medi d’una vall” a causa -encara- de la humitat.

Per fer front a aquest problema, no sabem exactament en quin moment, es va construir un sistema de recollida i evacuació d’aigües freàtiques que encara avui dia es pot visitar. Es tracta d’un sistema de mines que, a diferència de la major part dels casos, el que pretenen no és trobar aigua, sinó evitar que aquesta arribi fins als fonaments de l’església i l’acabi esfondrant i humitejant.

És possible que la presència d’aquesta humitat expliqui el contrafort que presenta l’església de Sant Martí del Congost a la seva cara est (a la banda de l’altar major).

A l’altre costat del camí que passa a tocar del contrafort s’evidencia una entrada a una mina d’aigua, força baixa, normalment plena a vessar d’aigua que cau del sostre. A la tardor de 2011, unes obres de condicionament i reforma varen permetre trobar la boca d’una altra mina que es troba una desena de metres més amunt. Les seves mides són les habituals en aquests casos, o sigui, les justes per permetre el pas d’una persona i encara no completament dreta.

La peculiaritat d’aquesta mina és que, al cap d’un parell de metres de la boca, s’hi troba una bifurcació. Una galeria continua en direcció est, cap a l’interior de la muntanya, però als 4 metres de recorregut es troba obstruïda per unes arrels que han estat recobertes de pedra tosca. De tota manera, s’endevina una continuació.

Roca dels Aubats

Roca dels Aubats

Aquesta pedra es troba a uns 750 metres en línia recta de la casa de la Perera, en el punt 0442553 – 4625228 – 963. Només apareix representada, i encara de manera aproximada, al mapa del Parc Natural del Montseny. Es tracta d’una pedra sorrenca sobre la qual es varen gravar entre 10 i 15 creus, a més d’altres figures com cassoletes i una peça rectangular de poca profunditat.

És possible que aquesta pedra estigués situada a prop del lloc on es varen enterrar uns albats morts en un episodi contagiós de 1652 (vegeu La pesta de 1652 al Clot de la Móra). De tota manera, si les morts d’aquest episodi són ben documentades pel que fa a la masia del Clot, no passa el mateix amb cap dels altres masos de la parròquia. Això fa que no es pugui plantejar cap tipus de cronologia per a aquestes inscripcions.

També podria ser que tingués algun tipus de relació amb la desatenció que va patir el servei religiós de l’església de la Móra al segle XIV: una visita pastoral de l’any 1330 dóna una imatge bastant nefasta del capellà de la parròquia. Aquest home, de qui ignorem el nom, passava temporades llargues, fins i tot mesos, fora de la parròquia, i l’església estava frequentissime tancada i sense llum. Això feia que els veïns es trobessin que no tenien ningú a qui confessar-se, ni podien batejar les criatures o donar l’extremunció als malalts. A vegades els morts s’estaven durant tres o quatre dies sense enterrar, perquè calia anar a buscar el rector de la Castanya o de Tagamanent. Com que no sabien si el rector hi seria, els parroquians a vegades ni es molestaven per anar a missa (quan es va fer la visita feia més de dos mesos que no s’havia fet missa). A més a més, el rector havia llaurat el cementiri per fer-hi un hort, això a part de què tenia una concubina (Oliver, 2003; Ginebra , 1999).

Fossar dels Moros

De tota manera, i a falta de noves dades, no hi ha cap evidència que el lloc fos utilitzat com a enterrament (però cal recordar que no són estranys aquests enterraments fora de l’espai sagrat, com es veu, per exemple, en el cas del Fossar dels Moros, entre el Bellit i Fondrats).

Agraïm al Joan, del Servei de Guies del Montseny, la informació que ens va facilitar sobre la roca.

També agraïm al Pep i al Joan M. que ens acompanyessin al lloc per fer-ne un reconeixement.

Un gravat iber

Al costat d’un camí avui dia desaparegut, però encara utilitzat als anys setanta del segle XX, han aparegut els gravats que es poden veure en la fotografia inferior. Segons les especialistes consultades, es podria tractar d’un gravat iber fins ara desconegut.

Gravat iber de Sant Martí de Centelles

A la zona on ha aparegut el gravat, hi ha també altres gravats d’èpoques posteriors, segurament marques de pastors o d’altres persones no identificades. Entre elles hi ha una sèrie de línies rectes que s’entrecreuen i una creu de factura molt clara.

Esperem poder-ne tenir més informació ben aviat.

Els altres gravats