Ja fa anys vàrem editar les respostes que el municipi de Gurb va enviar en resposta a un qüestionari que li havia adreçat la monarquia espanyola.
Si us interessa el tema, el podeu trobar aquí: http://issuu.com/francescromacasanovas/docs/interrogatorio?e=12244790/8180688
Tina de les Balmes Roges
La visita a la vall del Flequer és realment impressionant. Les tines que varen ser rehabilitades per l’extingit patronat permeten endinsar-nos en un món que tenim a la punta dels dits, però que ens sembla que és tan llunyà com el moment en què tot plegat va començar.
La ruta normal no inclou la visita a les Balmes Roges, situades fora de la vall del Flequer. Però realment és aquí on us trobareu amb una sensació d’autenticitat que no us donarà la vall del Flequer, que finalment us semblarà una mena de Disney patrimonial.
Segons un document que encara circula per internet, el funcionament d’aquesta mena de tines es basa en el que es coneix com a contracte de rabassa morta, pel qual la relació entre l’amo del terreny i el masover que l’explotava durava mentre els ceps originals seguien vius. Normalment, el propietari acostumava a cobrar un 25% del producte (vi en aquest cas) mentre el pagès podia fer el que volgués amb la resta. Molts pagesos es varen fer rics per aquest procediment.
Premsa a les Balmes Roges
Els rètols que hi ha a la vall del Flequer ens informen que la mà d’obra venia fonamentalment de Manresa, que es troba a dues hores del lloc de treball. Potser per aquesta raó, algunes tines es varen associar a cabanes de vinya i potser també es varen construir agrupades, de manera que una sola persona pogués vigilar la matèria primera de més d’un parcer. Sembla que el que es produïa anava més destinat a la producció d’aiguardent que no de vi pròpiament dit.
Com funcionava una tina? Gràfic extret de C.E.A.V. Centre Espeleològic Alpí Vallesà
Les tines estaven formades per dos espais diferents, un de superior, on es trepitjava el raïm, separat per una estructura de fusta anomenada brescat, i un d’inferior de forma cilíndrica recobert de cairons cuits, on es posava a fermentar el most. Segons es diu, al Bages la brisa (les restes de la pell del raïm, tronquets, fulles, etc.) es tirava dins de la tina durant el procés de fermentació i, quan es treia el vi, la brisa era premsada per obtenir–ne fins a l’última gota. Creiem que aquest procediment no era igual a tot arreu i fins i tot ens semblaria que podria ser una peculiaritat del Bages, però és possible que això permetés accelerar el procés de fermentació. El vi, un cop fermentat, era extret de la tina per la part de sota, per la boixa, una peça prou visible en els casos que comentem. Per convertir-lo en aiguardent calia destil·lar-lo.
Les tines de les Balmes Roges es troben a ponent del Puig Gil, a 486 m d’altitud. Com el seu nom indica, es troben sota un gran balmat de color vermellós.
En realitat presenta dues estructures diferents. La primera que es troba està formada per dues tines, amb les boixes encarades i que van a parar a una petita construcció de volta de mig punt. A la banda de ponent, hi ha un espai que conserva les restes d’una petita menjadora i encaixos a les parets i a la roca mare que indiquen que hi havia hagut un segon pis, possiblement un espai on dormir o on guardar una mica de palla per als animals.
A la part més oriental, una balma de dimensions lleugerament més grans (una vintena de metres de llargada), presenta una tina a l’entrada, arrambada a la paret. Actualment l’espai sota el balmat presenta mostres d’haver estat utilitzat com a cleda per al bestiar, però la tina i la premsa de què parlarem tot seguit indiquen que el seu ús era un altre (si més no, durant certs mesos de l’any). El primer que es troba, entrant a l’esquerra, és el petit espai on hi ha la boixa i després una rampa que condueix a la part superior de la tina o cup, feta amb cairons. Una mica més endavant es veu al terra una base de premsa tallada en una pedra i un encaix a la paret on s’apuntava el braç per fer palanca (tal com es veu al vídeo, tot i que creiem que la fusta que apareix no era l’original).
La visita bé val la suada que implica pujar-hi des de la vall del Flequer.
En tot cas, agrairem si algú ens pot informar sobre “l’estrany cas de la brisa premsada després de ser fermentada”.
Si en voleu saber una mica més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tines_enmig_de_les_vinyes
| Easting | Northing | H ** | |
| UTM31N – ED50 | 409956.2 | 4616461.2 | 486 |
| UTM31N – ETRS89 | 409862.4 | 4616257.1 | 486 |
| Geogràfica – ETRS89 * | 1.916811 | 41.692992 | 486 |
* A efectes pràctics, els sistemes de referència
ETRS89 i WGS84, es poden considerar equivalents.
Caldera de fer carbonet (Castellsagué)
La producció de carbó vegetal és avui dia força ben coneguda gràcies a la bibliografia que s’ha publicat en els darrers anys. Malgrat tot, ens quedava un dubte sobre el procés d’elaboració del carbonet. Segons Cèsar Gutiérrez, el carbonet és un tipus de carbó vegetal de baixa qualitat elaborat a partir de matèria vegetal que no es prou gruixuda per poder-ne fer carbó (productes de tallades, d’esmatassades, etc.). Tot i les similituds quant al procés de producció i al resultat final, cal diferenciar ambdós processos. Segons Jaume Enric Zamora, l’anomenat carbonet es feia de les branques d’alzina més primes, en uns sots (o súties) que, una vegada plens, es tapaven amb terra o amb llaunes. Quan el carbó estava a punt, s’apagava amb aigua.
Aquests dos tipus de carbó servien per cuinar (font).
D’entrada, diguem que hi havia dos sistemes de producció de carbonet i que sembla que la frontera entre la utilització de l’un i de l’altre és aquell any que va fer tan fred (segurament als anys seixanta del segle XX):
1 – Es fa un sot al terra i s’hi crema la llenya a dins. Quan el sot és ple de caliu, es cobreix amb una plantx metàl·lica i es recobreix amb terra. Al cap de dos o tres dies es treu el carbonet. Normalment els sots són de forma quadrada o rectangular i encara en trobem força en la nostra geografia.
2 – Més tard es va substituir el sot al terra per una caldera de metall (que no s’enterrava). Aquesta s’omplia de llenya i es tapava amb una tapa també metàl·lica i es cobria de terra.
La mida del sot (sútia?)1 depèn del que s’hagi de transportar la llenya. Evidentment, es busca economitzar esforços.
Si hi ha aigua a prop, es fa una plaça rodona (que rep el nom de carbonera), sense fer-hi sot i es tira aigua i es remena per apagar-la.
El material que es carboneja amb aquest sistema són mates i branques primes (com a molt, gruixudes com el braç). La llenya més gruixuda es feia servir per fer carbó (sistema més conegut). En alguns casos, però, les branques dels pins eren prou gruixudes per ser aprofitades per a altres usos. En aquest cas, rebien el nom de torrats (peces de fusta que es podien vendre com a llenya, que a vegades eren arreplegats de manera irregular pels carboners).
S’utilitza sobretot la fusta de pi, que bé es talla expressament (les branques) o bé s’utilitza el producte de les esporgades que es feien per fer llenya (brancada). La fusta d’alzina, amb aquest sistema, no es podia tocar (suposem que es tracta d’un costum consuetudinari); sembla ser que estava reservada per als carboners que feien carboneres apilades. Les branques es tallaven a la mida de la caldera, de manera que s’hi posessin planes (així cremen més a poc a poc). També es feia carbonet amb brucs o romanins, és a dir, qualsevol tipus de matèria vegetal que pogués cremar (normalment barrejada amb la llenya del pi i mai els matolls tots sols).
Amb els residus de biomassa es feien gavells (que no es lligaven) i es recollien amb una forca de fusta (segurament feta d’alzina) i es tiraven dins de la caldera. La forca servia per dur la llenya a l’esquena, penjada a l’espatlla. D’aquesta manera evitaven cremar-se (cal recordar que, en ser metàl·lica la caldera, aquesta adquiria una temperatura molt alta i, per tant, no es podia tocar amb les mans). Per ajudar aquest procés d’alimentació de la caldera, s’aprofitaven els pendents naturals, de manera que es pogués carregar aprofitant la pujada natural del terreny.
La fusta d’alzina no es feia servir per fer carbonet, perquè el carbó que en sortia era massa dur i trencava les paperines del carbonet que s’envasava per a la seva venda.
El nostre informant ens explica que a la masia del Fabregar (Sant Martí de Centelles) en feien un camió cada setmana que enviaven a Barcelona per vendre el carbonet als seus clients. El cobrament dels carboners era a tant per sac (comissió); en un moment indeterminat es cobraven 15 pessetes per cada sac (d’espart). D’una sola caldera es podien arribar a treure fins a 17 o 18 sacs de carbonet a mitja tarda, quan la caldera ja era plena. Això feia que no calgués quedar-se a dormir a bosc, tot i que algunes quadrilles ho feien habitualment (però utilitzaven una masia deshabitada a prop de Granera).
En un cas es va arribar a fer servir una caldera de vapor d’una fàbrica, arreglada per un ferrer, però pesava molt i costava d’apagar-ne el foc. El problema de les calderes era transportar-les d’un lloc a l’altre pel mig del bosc. I ai las! si us queia rostos avall!
Quan s’encenia la caldera, calia vigilar de no anar molt de pressa en el procés de cuita, perquè si no es formava prou brasa, apareixia una mena de pasta anomenada l’empanada o cremaiot que no servia per a res. La culpa era de què la llenya havia cremat massa de pressa.
A la imatge superior veiem una caldera de fer carbonet que es troba en uns camps poc abans d’arribar a Castellsagué (Tagamanent). Fa dos metres de diàmetre i un i mig d’alçada. També es conserven dues tapes metàl·liques. A la dreta de la caldera es veuen uns sacs de carbonet preparats per dur a vendre. La fotografia es va fer a finals de l’any 2011.
_____
1Segons el diccionari Alcover-Moll, clot fet a terra on cremen la llenya per a fer el carbó (Olot, Anglès)
A la parròquia de Balenyà també es deixaren sentir les conseqüències de la Guerra del Francès, a les quals seguí un episodi epidèmic. El rector ho va anotar així al llibre de defuncions:
“En lo dia setsa del mes de Abril del any mil vuitcents y nou entraren los francesos en esta parroquia de Balenyá, y estigueren fins al dia divuit de juny del mateix any, cremaren la iglesia, li robaren molta part del tresor, y molts ornaments, destruiren la iglesia de Nostra Senyora de Collcespina, cremaren part de la rectoria, moltas altres casas, derrotaren y usaren de moltas crueltats, morí molta gent fora de la parroquia, entre los quals los següents (…)”[1]
Aquí seguia una llista de 30 pàgines de persones mortes durant la contesa, acabada la qual es continuava escrivint:
“Foren tantas las enfermedats de malalties putridas y morts en estos temps, com se pot veurer en los obits retro escrits, pues y hagué dia en esta parrqouia de Balenyá que de una axida del Santíssim Sagrament sen combregaren sis, y encara tornà axir una vegada al mateix dia; se enmalantian ab molta promtitut comunament, fenia á modo de constipació, y freqüentment luego eran ab desvaris; regularment la malaltia pujava fins al catorsé dia, patian gran dolor de cap, cor, ossos, y nervis; se’n morian molts, pues hi hagué día que entre Albats, y Cossos y hagué vuit morts encaraque no morts tots ab un mateix día: forent tants los malalts que ni haguepochs los que no se enmalaltiren, y los que eran de edad avansada moltissíms morian: se dexa á la consideració dels treballs en estos temps, en especial venir en un temps despres de haver dexat los Francesos un terreno enterament destruït, moltissims sense llit, havent de jaurer per los sostres en terra ab una poca de palla, pochs aliments, pocas medicines per no tenir que gastar; las cases plenes de malalts ab poca asistencia per causa de la gran multitud de malalts, molts per no tenir res per rahó que so havien gastat anant corrent per lo mon, y perdut lo que desaren á casa, altres ab poca acistencia dels metjes perquè no podien assistir esser (sic) ab tots; en fin era gran tribulació com se pot pensar: en estos temps al Sr. Rr.y Vicaris havien de anar a tota tribulació per assistir al malalts, però gracias á Deu que sempre estiguérem bons, a pesar que quasi tot lo dia havíem de estar entre malalts; y axis si torna dit temps, lo que Deu Nostr Sr no permetia, sobre tot animo, y acistencia. Ab totes estas tribulacions no se pogueren fer los funerals quant se morían per causa de estar los capellans molt ocupats, y molts perquè no tenia per ferlos, perso se feren despues passat las malalties, y foren los següents (…)”[2]
Una carta datada el 22 de juny de 1809 explica que l’església es troba derruïda i que només ha quedat íntegra la sagristia i la volta del campanar (ABEV, Balenyà, Sant Fruitós, N/1).
Preparant la pila de carbó
“Gentes sin creencias, naturales del reino vecino”. D’aquesta manera definia el rector de Tagamanent els carboners que es trobaven a la seva parròquia, l’any 1892: gent indiferent a la religió. La indiferència religiosa tenia diferents causes, però la primera de totes era “El haber en estos bosques algunos que se dedican á hacer carbón, gentes sin creencias, naturales del reino vecino.”
Per tant, era gent marginal, poc integrada a la vida comunitària; una gent que s’unia en aquell moment a un seguit de persones que formaven el segon col·lectiu que explicava la incredulitat dels parroquians: “El estar domiciliados algunos cuya procedencia se ignora, como curanderos, desertores, etc.”[7]
Però quedem-nos amb aquests carboners i les seves famílies. La seva vida, dura, molt dura, els duia a pagar amb la vida la seva supervivència. En aquest sentit, el 18 de març de 1780, s’enterrava el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[1] En un sentit semblant, el 8 de maig de 1819 moria a la Castanya Pau Tubau, fadrí piler de 25 anys, “(…) al qual los seus companys en lo dia antes encontraren ofegat al peu de una pila de carbó encés (…)”; era natural del bisbat de Carcassona.[2]
En aquest cas es tractava de joves pilers. Però el 18 de febrer de 1840 s’enterrava un home a qui anomenaven “el Abi Pilé”, que es deia Anton, un home vidu natural de Castelladral: “(…) est home lo dia anterior mori de una caiguda en una Peña de Masbonet, que feia carbó, y despues de la caiguda no tarda molt a morir (…)” sense sagraments. L’home era tan pobre que “(…) se demaná á las casas de esta Parroquia si voldrian fer la caritat de donar fusta per ferli caixa, se lográ, y tot se feu de caritat per no tenir ell res.”[3]
Pobres, desplaçats, joves o vells, però força marginals o marginalitzats…
Un cas força diferent a aquests va tenir lloc el 19 de gener de 1941, quan a la Castanya s’enterrava un home, un comerciant de Cardedeu, que havia mort mentre anava a pesar el carbó:
“(…) que lo trobaren mort en las Peñas anomenat Puiganau de la Castaña, y segons consta ab la carta que portaba en sa barretina se deya Joseph Sabater y Bartre Comerciant de Cardedeu, que habui feya quatre semanas que faltava y no sen sevia (sic) res per haber marchat en temps inclement de sa casa, per pasar carbó en dit Puiganau, y com feya dias que lo buscaban, son fill Joseph Sabater, Jaume Cortada son coñat, y Pau Planas de Monseny lo trobaren lo dia antes en dita Peña de Puiganau, mort sens ser malmes, ni ferida alguna (…)”.[4]
Escena d’un Còdex d’Història Natural (s. XIV) que mostra uns carboners posant en pràctica la seva feina
Un altre accident mortal va tenir lloc al juny de 1866, quan a la Castanya morí Martí Soler, solter, carboner de 33 anys, fill de Montseny, el cadàver del qual “Se lo halló mucho y muy quemado de las llamas que salieron de la pila o monton de carbon que hacia (…)”.[5] Aquest era un accident força habitual: la caiguda dins de la pila encesa quan s’hi havien d’enfilar per evitar les entrades d’oxigen al seu interior.
També era foraster un altre carboner la filla del qual era enterrada el 9 desembre de 1823, al Brull. La noia tenia 15 anys i el rector va escriure que era “(…) semifatua, o del tot fatua filla de Joan Baptista Bover carboner de la parroquia de Caralps bisbat de la Seu de Urgell, que feia carbó en esta parroquia del Brull en la casa de la Morera ahont habitava la sobredita sa filla.”[6]
Aquest cas ens permet entendre com la noia estava afincada en una de les grans masies de la parròquia, mentre el pare s’estava, segurament, en una cabana de carboners. De fet, al 1798, el llibre de confessions de la parròquia de la Mora hi apareix el “Piler del Clot”, que és un carboner, però no viu a la masia. Com aquest, hi havia força altres casos de gent forastera i marginal que feia treure fum a les nostres muntanyes.
[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, sp.
[2] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 60.
[3] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 91-92.
[4] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 93.
[5] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 228-229.
[6] ABEV, Brull, D/2, 346.
[7] Citat en Sans, Josep, 2008, Catàleg d’esglésies del Bisbat de Vic. Inèdit, ABEV.
Venda a carta de gràcia de “tot aquell empriu de glans, fages y hervas” de la muntanya de Santa Fe
L’any 1777 Salvador Perepoch, pagès “dueño util y proprietari del mas Perepoch y sas terras de la Parroquia de Sant Christofol de Fogars” ven aquest empriu a Pere Pou i Viladecans, pagès de Sant Esteve de la Costa.
El que es ven és “(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa.”
Aquesta carta de venda especifica que el senyor directe era el duc de Medinacel·li, que al 1669 havia concedir el domini útil als primers membres de la família Perepoch.
Les condicions de la venda estableixen que el comprador podrà dur el seu bestiar a pasturar les fages i herbes de la muntanya, però el venedor es reserva, durant el primer any, el dret de “(…) poder continuar en lo corrent any y no mas el que los tossinos que tinch emboscats pugan pasturar la fage mentres hi voldrán estar (…)”. També es reserva una part dels emprius del mas Dolsa i del mas Riera de Fogàs i de les peces de terra que els altres empriuers tenen comprades, “(…) com y tambe lo poder traurer ó fer traurer artigas y cobrar los preus de la fusta se fará dels Arbres de dita montaña[,] pues unicament vench la facultat de fer pasturar las herbas y fage de la montaña al dit comprador per son propri Bestiar o be altre condecent al seu en qualsevol part que lo tinga. Item ab pacte que podrá fer corral ó geguda per qualcevol bestiar en qualcevol part de la montaña á excepció dalt á la serra.”
Dos anys més tard, Pere Pou venia aquest empriu a Josep Pla, del mas Pla de Fogars.
(ABEV, Centelles, Santa Coloma, U/17)
Sobre les construccions d’aquests emprivers, podeu consultar la revista Pedra Seca, concretament els números 17 (octubre, 2008) i 22 (abril, 2011).
| De La Mora |
“Quant sia requirit lo Batlle del Poble per anomenar experts y declarar estos si en dit terme se troban novas culturas, es â saber terra nova aixís plana, com montañosa, que may se haje cultivat, y haje comensat â cultivar desdel any 1749 anzá.
Primerament los experts, que deu cridat lo Batlle, deuhen ser los homens mes vells del terme y de entera memoria, âls quals sels deu dir refleccionian be si en dit terme concideran, si trobia terreno algun aixís de plana, com de montaña, que en algun temps se haje ja cultivat poch ô molt, com es de consum en Cathaluña, que trauen terra â cultiu deixantla despues fer Bosch, ô reposar per termini de alguns anys; Com y tambe se acostuma en los grans Boscos y montañas, que deixanthi enteras las Alsina grossas, Rourers y altres Arbres per fer fusta, ô Carbo, llaurant per dins del terreno, uns anys en una part y altres en altre, sembranthi alguna cosa de gra, ô per fersi herba de past per lo Bestiar, y per millorar los Arbres: en estos casos ja no son novas culturas, ni terras novas, puig si ha llaurat, sembrat y cullit per algun temps; Y es lo regular en Cathaluña, en lo espay de 50, ô, 60 anys se han aixís llaurat y Sembrat terras de Boscos y montañas, reposant, y tornantse Boscos.
Deu advertirse; Que quant se demania la dita declaració lo Batlle, y experts deuhen pendrerse lo temps necessari per aviriguar lo terreno si ni ha cap tros de Verge, ô que may se ha cultivat, aixís de record, ô memoria de dits experts Vells, com del que han ohit â sos passats; Y â mes delas (sic) circunstancias dalt expressadas per coneixer, que no es terra Verge, ô que no se ha cultivat, serveixen tambe, si en ditas terras si trova algun restre (sic) de edifici antich, ô, soca de sep, ô de figuera, ô de olivera puig en estos casos se veu que en algun temps hi ha agut (sic) alli habitants, que han cultivat lo dit terreno.
També serveixen molt per dita declaració las Llibretas, que los Senyors Rectors tenen en sos Arxius per las primicias de centurias.
Obrant ab esta conformitat no se lleva res âl Señor natural per donaro âl Rey, ni tampoc âl Rey per âl Señor”.
(Font: ABEV, Centelles, Santa Coloma, W.02/11)
Excursionisme Científic.cat 