Les Pelunques

Les Pelunques

En una altra entrada d’aquest inventari, hem fet referència a un document de 1654 que parla del castell de Vallfornès i diu que aquest té una peça de terra al lloc dit la Calma, peça que afronta per sol ixent amb la sitja del Llop “(…) y despres tira dret a la espelunca anant serra avall (…) á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda (…)”.

Està clar que el mot “espelunca” fa referència a una cavitat (cova, caverna o espluga), però el que no queda clar és quin tipus de cavitat hi podria haver en aquest lloc que es troba molt a prop de Roques Blanques, al bell mig del pla de la Calma (41º 45′ 437 – 002º 19′ 990 – 1253). El lloc està perfectament indicat en el mapa de l’Editorial Alpina.

Sobre el terreny es veuen les restes d’una estructura de forma cilíndrica, situades dalt d’un petit turonet. A l’interior, hi ha un bon conjunt de pedres i una fita que divideix dues propietats.

La primera hipòtesi porta a pensar en un pou de neu, però no està catalogat com a tal, ni té cap lògica que aquest es construís dalt d’un turó (tota la neu hauria de ser pujada fins al cim, a més estaria més exposat al sol) ni tampoc en un lloc on partien dues propietats.També sembla que el mur sobresortiria del nivell del sòl, i no estaria excavat.

Hores d’ara el misteri queda per resoldre. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una estructura d’origen antròpic.

El "turó" de les Pelunques

Inventari de pous de glaç de Tagamanent

L’any 2009, el Consell Comarcal del Vallès Oriental i el Museu de Granollers varen posar en marxa el projecte d’inventari de pous de glaç del Vallès Oriental, dut a terme per Jaume Dantí, Cinta Cantarell i Pere Cornelles. El resultat es va publicar en forma d’un magnífic llibre, però Pere Báscones, dissenyador gràfic i multimèdia del projecte, n’ha publicat una versió web que podeu trobar a http://www.perebascones.com/pousdeglac/

D’aquest inventari n’hem imprès en format PDF la informació que fa referència a l’únic municipi de l’Alt Congost que hi apareix, Tagamanent. Podeu accedir a la informació mitjançant el buscador que trobareu en la pàgina de Pere Báscones o bé consultant el següent document.

“Gentes sin creencias, naturales del reino vecino”

Preparant la pila de carbó

“Gentes sin creencias, naturales del reino vecino”. D’aquesta manera definia el rector de Tagamanent els carboners que es trobaven a la seva parròquia, l’any 1892: gent indiferent a la religió. La indiferència religiosa tenia diferents causes, però la primera de totes era “El haber en estos bosques algunos que se dedican á hacer carbón, gentes sin creencias, naturales del reino vecino.”

Per tant, era gent marginal, poc integrada a la vida comunitària; una gent que s’unia en aquell moment a un seguit de persones que formaven el segon col·lectiu que explicava la incredulitat dels parroquians: “El estar domiciliados algunos cuya procedencia se ignora, como curanderos, desertores, etc.”[7]

Però quedem-nos amb aquests carboners i les seves famílies. La seva vida, dura, molt dura, els duia a pagar amb la vida la seva supervivència. En aquest sentit, el 18 de març de 1780, s’enterrava el fadrí Mariano Bosch, de 24 anys, mort quan  “(…) uns homens feiant carbo a la heretat del mas parera, y tirant tions costa avall un tio lo tocha”.[1] En un sentit semblant, el 8 de maig de 1819 moria a la Castanya Pau Tubau, fadrí piler de 25 anys, “(…) al qual los seus companys en lo dia antes encontraren ofegat al peu de una pila de carbó encés (…)”; era natural del bisbat de Carcassona.[2]

En aquest cas es tractava de joves pilers. Però el 18 de febrer de 1840 s’enterrava un home a qui anomenaven “el Abi Pilé”, que es deia Anton, un home vidu natural de Castelladral: “(…) est home lo dia anterior mori de una caiguda en una Peña de Masbonet, que feia carbó, y despues de la caiguda no tarda molt a morir (…)” sense sagraments. L’home era tan pobre que “(…) se demaná á las casas de esta Parroquia si voldrian fer la caritat de donar fusta per ferli caixa, se lográ, y tot se feu de caritat per no tenir ell res.”[3]

Pobres, desplaçats, joves o vells, però força marginals o marginalitzats…

Un cas força diferent a aquests va tenir lloc el 19 de gener de 1941, quan a la Castanya  s’enterrava un home, un comerciant de Cardedeu, que havia mort mentre anava a pesar el carbó:

“(…) que lo trobaren mort en las Peñas anomenat Puiganau de la Castaña, y segons consta ab la carta que portaba en sa barretina se deya  Joseph Sabater y Bartre Comerciant de Cardedeu, que habui feya quatre semanas que faltava y no sen sevia (sic) res per haber marchat en temps inclement de sa casa, per pasar carbó en dit Puiganau, y com feya dias que lo buscaban, son fill Joseph Sabater, Jaume Cortada son coñat, y Pau Planas de Monseny lo trobaren lo dia antes en  dita Peña de Puiganau, mort sens ser malmes, ni ferida alguna (…)”.[4]

Escena d’un Còdex d’Història Natural (s. XIV) que mostra uns carboners posant en pràctica la seva feina

Un altre accident mortal va tenir lloc al juny de 1866, quan a la Castanya morí Martí Soler, solter, carboner de 33 anys, fill de Montseny, el cadàver del qual “Se lo halló mucho y muy quemado de las llamas que salieron de la pila o monton de carbon que hacia (…)”.[5] Aquest era un accident força habitual: la caiguda dins de la pila encesa quan s’hi havien d’enfilar per evitar les entrades d’oxigen al seu interior.

També era foraster un altre carboner la filla del qual era enterrada el 9 desembre de 1823, al Brull. La noia tenia 15 anys i el rector va escriure que era “(…) semifatua, o del tot fatua filla de Joan Baptista Bover carboner de la parroquia de Caralps bisbat de la Seu de Urgell, que feia carbó en esta parroquia del Brull en la casa de la Morera ahont habitava la sobredita sa filla.”[6]

Aquest cas ens permet entendre com la noia estava afincada en una de les grans masies de la parròquia, mentre el pare s’estava, segurament, en una cabana de carboners. De fet, al 1798, el llibre de confessions de la parròquia de la Mora hi apareix el “Piler del Clot”, que és un carboner, però no viu a la masia. Com aquest, hi havia força altres casos de gent forastera i marginal que feia treure fum a les nostres muntanyes.

 

[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, A-C-D-M/1, sp.

[2] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 60.

[3] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 91-92.

[4] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 93.

[5] ABEV, Castanya, C-D/2, p. 228-229.

[6] ABEV, Brull, D/2, 346.

[7] Citat en Sans, Josep, 2008, Catàleg d’esglésies del Bisbat de Vic. Inèdit, ABEV.

 

Piques artificials al pla de la Calma

Una de les piques del pla de la Calma

Al vessant nord del turó de la Torre, al pla de la Calma, han aparegut tres pedres treballades artificialment que presenten unes formes arrodonides com si es tractés d’alguna mena de piques.

De moment es desconeix completament a què poden respondre. S’ha pensat en abeuradors de bestiar, però també en antics molins de cereals. Una altra possible explicació podria ser que fossin alguna mena de dipòsits per decantar algun líquid. Tot i que no es descarta totalment, sembla que per l’alçada a la que es troben no es tractaria d’antigues tines o bases de premsa de vi (de tota manera, hi ha una base de premsa de vi a can Figuera, no massa lluny d’allà). També s’ha proposat que fossin antigues tines de glans, però sembla que les seves dimensions són massa petites. Una altra possibilitat és que es tractés d’explotacions on s’elaboraven pedres d’esmolar circulars…

En definitiva, que queda molt per tenir-ne una explicació convincent i que s’acceptarà qualsevol suggeriment.

Si us interessa el tema de les tines de glans, podeu provar de fer aquesta ruta i explicar-nos-ho (hi ha fotografies).

Els trabucaires a la Móra

L’any 1842 va tenir lloc un episodi de persecució de trabucaires que coneixem força bé mercès a la crònica de Joan Camps, de Seva (vegeu Pladevall, 2000). Malauradament aquestes memòries no permeten entendre qui era el Francisco Oltra que va ser enterrat al cementiri de la Móra el 23 d’agost de 1842. Només hem pogut saber que era valencià, tenia 22 anys, “(…) y fou fusillat (sic) en esta , en el mateix die (…) no feu testament per no tenir q desposar (…)”.[1]

Més endavant, al desembre de 1842, un sometent de Seva marxa sota la neu en direcció al Burguès amb intenció de prendre el masover, Francesc Cortada, i afusellar-lo a la porta de la casa “per ésser un encobridor dels trabucaires” (Pladevall, 2000; 38-40). Un delator, però, el va avisar i va poder fugir. Al Burguès els expliquen que l’exèrcit s’havia endut tres carboners que eren a la casa i que els havien portat al Mas on els obligaren a baixar a una cova on es trobaven els trabucaires, però s’hi varen negar. Amb tot, aconseguiren rescatar l’amo del Fabregar de Sant Martí de Centelles, que havia estat segrestat.

Masia del Burguès. Al fons, el coll on hi ha el Mas

Arriben a la Casa de la Neu on el comandant els diu que han mort “(…) un dels trabucaires que feia més mal, puix que era el seu encobridor, era el masover del Mas, que vàrem veure estirat al cementiri, però altres deien que l’havia afusellat perquè no descobrís les seves trampes” (Pladevall, 2000; 39). Després passen pel Mas, on els ensenyen una cova, sota la taula, on cabien set o vuit persones. Segurament es tractava d’un hipogeu. També varen veure “(…) la cova del bosc, que era apartada de la casa cosa de mig quart a la part del Burguès, sota unes gran roques i al davant d’unes grans mates de boix, però poc per guardar de la pluja. Era on tenien el presoner; res no vàrem trobar de morts ni de ferits” (Pladevall, 2000; 40)

El registre d’enterraments de la parròquia de la Móra fa referència a aquests fets quan recull que el 25 de desembre de 1842 es va enterrar al cementiri Jaume Cortada, propietari del mas de St. Ciprià, de 44 anys,  “(…) y fou fusillat prop las parets de la Ractoria, en lo die expresat (…)”.[2]

A inicis del segle XX, mossèn Josep Castells recollia el que en el seu moment ja era una tradició oral que deia que

“Al camí de Ayguafreda, frente a la rectoria de La Mora, fusillà la guàrdia-civil al home del Mas perquè servia el Mas com a casa de lloca a una partida de lladres. (Li colgaren la ossada allí).

Sota del Mas. Hi ha la cova dels lladres, al costat de un roure, tapada ab una llosa. Un pastó del Mas trobà en aquesta cova vàries corretjas. Aquest pastor se’n anà a vihurer a la Garriga. (Jop no la sé trobar).

Una llum a la nit sortia del Mas, eran els lladres. Les malesas del terreno són terribles.” (Pladevall, 2008; 103).

Aquests fets resten encara en la memòria dels pocs habitants de la zona, com a mínim així ens ho explicava en Daniel de la Cortada al mes de juny de 2011, quan ens deia que a sota del mas del Clot hi havia una cova des d’on es veien els llums del Burguès. Una recerca sobre el terreny no va donar cap resultat.

---

[1] ABEV, la Móra, St. Cebrià, D/2, p. 7.

[2] ABEV, la Móra, St. Cebrià, D/2, p. 8-9.

En Matagossos

Segons la veu popular, en Matagossos era un bandoler que un dia va posar una bomba en un local d’Aiguafreda i hi va haver fins i tot morts. També havia matat el masover de la Figuera: una nit el va esperar al mig del camí i li va disparar. El seu objectiu era l’amo de la Figuera, però com que era de nit i anava acompanyat del mosso, va ser aquest qui va morir. L’amo, ferit, es va tirar per un marge i amb la nit va poder escapar. Arran d’aquests fets, la gent va decidir que ja n’hi havia prou.

Un dia li varen tirar un tret i el varen matar. Es va dir que havia estat la Guàrdia Civil, però no va ser ella, sinó un altre home.

En Matagossos vivia per la zona de Can Serra de l’Arca. Un dia, un caçador va tocar una perdiu que va caure enmig d’unes bardisses sota d’un cingle. Va decidir baixar a provar de trobar-la i va trobar l’amagatall d’en Matagossos, que hi tenia una olla bullint (feia foc amb carbo perquè no fes fum i no el descobrissin). Aquest caçador en va donar part, i va ser així com el varen trobar i matar.

Sembla ser que es deia Pere Serradelarca Pou, i va ser mort el 30 d’octubre de 1947. Hauria estat un maquis (Font).

Roca dels Aubats

Roca dels Aubats

Aquesta pedra es troba a uns 750 metres en línia recta de la casa de la Perera, en el punt 0442553 – 4625228 – 963. Només apareix representada, i encara de manera aproximada, al mapa del Parc Natural del Montseny. Es tracta d’una pedra sorrenca sobre la qual es varen gravar entre 10 i 15 creus, a més d’altres figures com cassoletes i una peça rectangular de poca profunditat.

És possible que aquesta pedra estigués situada a prop del lloc on es varen enterrar uns albats morts en un episodi contagiós de 1652 (vegeu La pesta de 1652 al Clot de la Móra). De tota manera, si les morts d’aquest episodi són ben documentades pel que fa a la masia del Clot, no passa el mateix amb cap dels altres masos de la parròquia. Això fa que no es pugui plantejar cap tipus de cronologia per a aquestes inscripcions.

També podria ser que tingués algun tipus de relació amb la desatenció que va patir el servei religiós de l’església de la Móra al segle XIV: una visita pastoral de l’any 1330 dóna una imatge bastant nefasta del capellà de la parròquia. Aquest home, de qui ignorem el nom, passava temporades llargues, fins i tot mesos, fora de la parròquia, i l’església estava frequentissime tancada i sense llum. Això feia que els veïns es trobessin que no tenien ningú a qui confessar-se, ni podien batejar les criatures o donar l’extremunció als malalts. A vegades els morts s’estaven durant tres o quatre dies sense enterrar, perquè calia anar a buscar el rector de la Castanya o de Tagamanent. Com que no sabien si el rector hi seria, els parroquians a vegades ni es molestaven per anar a missa (quan es va fer la visita feia més de dos mesos que no s’havia fet missa). A més a més, el rector havia llaurat el cementiri per fer-hi un hort, això a part de què tenia una concubina (Oliver, 2003; Ginebra , 1999).

Fossar dels Moros

De tota manera, i a falta de noves dades, no hi ha cap evidència que el lloc fos utilitzat com a enterrament (però cal recordar que no són estranys aquests enterraments fora de l’espai sagrat, com es veu, per exemple, en el cas del Fossar dels Moros, entre el Bellit i Fondrats).

Agraïm al Joan, del Servei de Guies del Montseny, la informació que ens va facilitar sobre la roca.

També agraïm al Pep i al Joan M. que ens acompanyessin al lloc per fer-ne un reconeixement.

La pesta de 1652 al Clot de la Móra

L’any 1652 una malaltia contagiosa acabà amb la vida de la major part de les persones que vivien al Clot. Es tracta d’un brot de pesta bubònica ben documentat en la història de Catalunya. Segons el registre parroquial de defuncions, el 27 de maig de 1652 va morir Antoni Clot i no pogué rebre tots els sagraments per por del “contagi”. L’1 de juny 1652, moria Maria Clot, que va ser enterrada a la tarda, de nou per por del contagi. A partir d’aquí, les morts se succeïren.

El dimecres 5 de juny de 1652, moria Miquel Clot, una albat, i “(…) fonch soterrat en un ca[m]p prop del hort de la Parera de dita casa, o, dejus de una alzina prop lo corral de las vacas de dita casa par devall de la hera per lo temor del contagi (…)”. Tenia uns dos anys i no se li va poder fer ofici. El dia següent moria Pere Joan Clot, un altre albat d’uns cinc anys, a qui tampoc es va fer cap mena d’ofici, fill d’Antoni Llavina i de Maria Clot, tots difunts: “(…) fonch soterrat en un camp prop de la Parera del hort de de (sic) dita casa per lo temor del contagi no foren enterrats los sobradits en lo fossar per eixa causa (…)”. El dia 10 juny 1652, moriria la mossa Magdalena, que s’estava al Clot. Va ser enterrada en un hort a prop del corral de les vaques més proper a la casa, sense cap mena d’ofici per temor del contagi (l’agost de 1654 se li farà un ofici a l’església de la Móra). Dos dies més tard (12 de juny de 1652) moria Jacint Clot, albat de sis o set anys, fill d’Antoni Llavina i de Maria Clot: fou enterrat en un hort de la casa sense rebre cap sagrament “(..) per ser albat per lo temor del contagi, no se li feu ningun offici”. Una altra filla del mateix matrimoni –i germana dels albats anteriors-, Magdalena Clot, moriria el 14 de juny de 1652 amb 14 anys:

“(…) fonch soterrada en una feixa dejus del ort de la Parera de dita casa per lo temor del contagi no rebe ningun sagrament per no aver demanat curat, no se li feu ningun ofici, per causa del temor del contagi ningu gosave entrar en dita casa del Clot.”[1]

 

---

[1] ABEV, la Móra, Sant Cebrià, ABCDH/1.