Les Balmes Roges

Tina de les Balmes Roges

La visita a la vall del Flequer és realment impressionant. Les tines que varen ser rehabilitades per l’extingit patronat permeten endinsar-nos en un món que tenim a la punta dels dits, però que ens sembla que és tan llunyà com el moment en què tot plegat va començar.

La ruta normal no inclou la visita a les Balmes Roges, situades fora de la vall del Flequer. Però realment és aquí on us trobareu amb una sensació d’autenticitat que no us donarà la vall del Flequer, que finalment us semblarà una mena de Disney patrimonial.

Segons un document que encara circula per internet, el funcionament d’aquesta mena de tines es basa en el que es coneix com a contracte de  rabassa morta, pel qual la relació entre l’amo del terreny i el masover que l’explotava durava mentre els ceps originals seguien vius. Normalment, el propietari acostumava a cobrar un 25% del producte (vi en aquest cas) mentre el pagès podia fer el que volgués amb la resta. Molts pagesos es varen fer rics per aquest procediment.

Premsa a les Balmes Roges

Els rètols que hi ha a la vall del Flequer ens informen que la mà d’obra venia fonamentalment de Manresa, que es troba a dues hores del lloc de treball. Potser per aquesta raó, algunes tines es varen associar a cabanes de vinya i potser també es varen construir agrupades, de manera que una sola persona pogués vigilar la matèria primera de més d’un parcer. Sembla que el que es produïa anava més destinat a la producció d’aiguardent que no de vi pròpiament dit.

Com funcionava una tina? Gràfic extret de C.E.A.V. Centre Espeleològic Alpí Vallesà

Les tines estaven formades per dos espais diferents, un de superior, on es trepitjava el raïm, separat per una estructura de fusta anomenada brescat, i un d’inferior de forma cilíndrica recobert de cairons cuits, on es posava a fermentar el most. Segons es diu, al Bages la brisa (les restes de la pell del raïm, tronquets, fulles, etc.) es tirava dins de la tina durant el procés de fermentació i, quan es treia el vi, la brisa era premsada per obtenir–ne fins a l’última gota. Creiem que aquest procediment no era igual a tot arreu i fins i tot ens semblaria que podria ser una peculiaritat del Bages, però és possible que això permetés accelerar el procés de fermentació. El vi, un cop fermentat, era extret de la tina per la part de sota, per la boixa, una peça prou visible en els casos que comentem. Per convertir-lo en aiguardent calia destil·lar-lo.

Les tines de les Balmes Roges es troben a ponent del Puig Gil, a 486 m d’altitud. Com el seu nom indica, es troben sota un gran balmat de color vermellós.

En realitat presenta dues estructures diferents. La primera que es troba està formada per dues tines, amb les boixes encarades i que van a parar a una petita construcció de volta de mig punt. A la banda de ponent, hi ha un espai que conserva les restes d’una petita menjadora i encaixos a les parets i a la roca mare que indiquen que hi havia hagut un segon pis, possiblement un espai on dormir o on guardar una mica de palla per als animals.

A la part més oriental, una balma de dimensions lleugerament més grans (una vintena de metres de llargada), presenta una tina a l’entrada, arrambada a la paret. Actualment l’espai sota el balmat presenta mostres d’haver estat utilitzat com a cleda per al bestiar, però la tina i la premsa de què parlarem tot seguit indiquen que el seu ús era un altre (si més no, durant certs mesos de l’any). El primer que es troba, entrant a l’esquerra, és el petit espai on hi ha la boixa i després una rampa que condueix a la part superior de la tina o cup, feta amb cairons. Una mica més endavant es veu al terra una base de premsa tallada en una pedra i un encaix a la paret on s’apuntava el braç per fer palanca (tal com es veu al vídeo, tot i que creiem que la fusta que apareix no era l’original).

La visita bé val la suada que implica pujar-hi des de la vall del Flequer.

En tot cas, agrairem si algú ens pot informar sobre “l’estrany cas de la brisa premsada després de ser fermentada”.

Si en voleu saber una mica més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tines_enmig_de_les_vinyes

	Easting	Northing	H **
UTM31N – ED50	409956.2	4616461.2	486
UTM31N – ETRS89	409862.4	4616257.1	486
Geogràfica – ETRS89 *	1.916811	41.692992	486

* A efectes pràctics, els sistemes de referència
ETRS89 i WGS84, es poden considerar equivalents.

Forn de la Serra de Rajols

Forn de la Serra de Rajols

Es troba a la serra de Rajols, a Sant Feliu de Buixalleu (41º 49’ 531 – 002º 34’ 095 – 484). Està en molt bon estat de conservació.

El forn està format per una estructura ovalada de 2,25 m d’altura (actualment) per 2,20 m de diàmetre a la part mitjana. La boca fa un diàmetre d’1,70 m i està delimitada per un petit collaret de pedra. Les parets són fetes amb pedra relligada amb fang cuit, tot i que una part està excavada al sòl del marge. Actualment té un forat a la banda oest que sembla correspondre a una esllavissada.

L’olla té un diàmetre de 80 cm a la part superior, on hi ha un petit collaret, i té un metre aproximadament de profunditat (està molt reomplerta de sediments). Entre ambdues estructures sembla que hi havia el canal que les connectava i per on es desplaçava el quitrà. De tota manera, caldria verificar-ho arqueològicament, perquè aquest aspecte no és massa clar.

La gent de la rodalia el descrivia com una rajoleria, potser per confusió amb el nom del lloc on es troba.

Forn de la Mola Grossa

Es troba uns 350 metres al sud de la Mola Grossa (Sant Feliu de Buixalleu), al final d’un camp (41º 49’ 228 – 002º 34’ 396 – 455).

Actualment està molt deteriorat i només es conserva una mica més d’un metre del seu perímetre (i una alçada màxima de 4o cm). Corresponia a un forn d’entre 1,50 i 2 m de diàmetre, fet de terra cuita amb unes parets d’uns 15 cm de gruix. Valdria la pena fer-hi una excavació.

Restes del forn de la Mola Grossa

Forn de pega del Mas Blanc

Olla del forn de Mas Blanc

Es troba a l’extrem nord de Sant Feliu de Buixalleu, al nord-est de la Mola Xica, prop del torrent (41º 49’ 898 – 002º 35’ 391 – 562). Està construït en un petit marge. A la part de sobre s’insinua el pou, d’uns dos metres de diàmetre, però que caldria verificar amb una excavació arqueològica. Del que no hi ha cap dubte és de l’olla, amb un aboca superior d’uns 80 cm de diàmetre i un petit collaret de pedra (i més ample a la part del mig). Les parets són de terra cuita molt ennegrida per l’acció del foc. L’olla es presenta esbocada per la cara sud.

Forn del Tosell

Forn de can Tosell. A la dreta, l’estructura principal i a l’esquerra el pou secundari.

Es tracta d’un conjunt espectacular i que no s’ajusta a cap dels tipus descrits. Es troba en un ampli coll al nord-est del turó de Can Tosell, a Sant Feliu de Buixalleu (41º 47’ 685 – 002º 36’ 146 – 300). Com la resta de forns d’aquest municipi, ens ha estat ensenyat pel Jaume i dos Joseps que coneixen a la perfecció les rodalies i el seu passat. Moltes gràcies a tots tres.

A diferència de la majoria de forns, aquest està construït sobre un terreny pla, i no aprofita cap marge. L’estructura gira entorn d’una construcció de terra cuita gairebé circular d’uns 4 metres de diàmetre i parets de 30-35 cm de gruix. Se n’arriba a conservar una altura màxima d’1,70 m a la banda de ponent. Al voltant d’aquesta estructura apareixen tres possibles pous molt més reduïts (tot tres en condicions molt precàries), que semblarien estar connectats entre ells. De tota manera, caldria una excavació arqueològica per poder-ne dir alguna cosa més.

Segons es diu, aquests forns varen funcionar mentre no es varen plantar les alzines sureres. Com que aquestes eren més rendibles, a la llarga la indústria de la pega s’hauria abandonat.

Uns dos-cents metres al sud-oest d’aquest forn hi ha les restes d’un altre forn, tradicionalment descrit com a forn de calç. L’estructura està desfeta a causa de la construcció d’una pista, que l’ha destrossat en gran part. Semblaria que tenia uns 3 m de diàmetre i que tenia una planta lleugerament arrodonida, però no es pot assegurar. A la banda sud es conserven les restes d’una paret de pedra que tancava el forn.

Forn de la Caseta d’en Buixalleu

Forn de la Caseta

Es troba al nord de la Caseta de Buixalleu, en un torrent molt embardissat (41º 46’ 512 – 002º 34’ 756 – 152. Està parcialment destruït i les restes que se’n conserven dibuixen una estructura ovalada d’uns 3,30 m d’altura per uns tres metres d’amplada màxima (2,20 a la boca superior). Es va excavar aprofitant el desnivell d’un marge. A l’interior hi està creixent una figuera.

Les parets són fetes de terra cuita i tenen una amplada aproximada de 20 cm. Tot i que està esbocat, segurament tenia una boca a la banda nord-est (la que dóna al torrent). No massa lluny del forn hi ha una boca de mina.

Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost i l’Alt Tenes

Inventari d’Aiguafreda

L’historiador i geògraf de Sant Martí de Centelles publica l’inventari del patrimoni existencial dels municipis de l’Alt Congost i l’Alt Tenes.

Després de quatre anys de recerca sobre el terreny i en arxius documentals, Francesc Roma publica els sis volums que formen aquest inventari dels elements patrimonials més oblidats d’aquest espai geogràfic a cavall entre el Vallès i Osona.

L’objectiu principal d’aquest inventari és posar de manifest tots els elements que demostren l’existència humana sobre aquest espai. Entre aquests elements hi ha masies abandonades, cabanes, barraques, forns de calç, pous de glaç, mines, basses i altres elements peculiars.

Inventari de Tagamanent

L’obra està distribuïda en sis volums dedicats a 12 municipis diferents (Aiguafreda, Castellcir, Castellterçol, Centelles, Collsuspina, el Brull, el Figaró, Hostalets de Balenyà, Sant Martí de Centelles, Sant Quirze de Safaja, Seva i Tagamanent). Es tracta d’una edició sense estocs, servida a demanda dels compradors, publicada pel mateix autor a l’acreditada editorial madrilenya Bubok Publishing. Cadascun dels volums es poden aconseguir en paper (en edició de pagament en blanc i negre) o en edició digital (edició gratuïta i en color).

Els llibres es poden comprar i descarregar a través del portal de Bubok Publishing: http://fromac.bubok.es/

Inventari del Brull, Centelles, Collsuspina, Hostalets de Balenyà i Seva

Inventari de Castellcir, Castellterçol i Sant Martí de Centelles

Inventari del Figaró

Inventari de Sant Quirze Safaja

El comunidor de Sant Martí del Congost

El comunidor de Sant Martí d'Aiguafreda

Aquest comunidor és força conegut. Es troba just al davant de la que fou la primitiva església parroquial d’Aiguafreda. És un comunidor de planta quadrada, obert als quatre vents. La teulada és sustentada per quatre columnes fetes de pedra tosca treballada. Una d’aquestes columnes ha estat continuada per fer una tanca que aïlla la part del davant de l’església. Al seu interior hi ha un pedró amb una creu de ferro.

La coberta, a quatre vents, està tancada per una peça de fusta ornada amb uns motius geomètrics i una data, segurament la de la seva edificació: 1731. Al parament de fusta interior es pot llegir una altra data, la de 1787 (possiblement una reforma de la part superior).

 

 

 

Detall de les dates gravades al comunidor de Sant Martí del Congost

Detall comunidor Sant Martí d'Aiguafreda

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Carrer de la Fou

El Carrer de la Fou

Es tracta d’un espai natural actualment molt emboscat i brut, però amb unes potencialitats paisatgístiques força destacables.Es troba al sud del Montgròs, just a l’altre costat del torrent (on hi ha la font dels Empouadors). La primera vegada que hi vàrem anar, vàrem localitzar el seu extrem sud, on ens va semblar que la paret vertical que hi ha podria ser una antiga pedrera. També vàrem formular la hipòtesi que el nom de “carrer” provingués dels carreus que s’hi podien haver tallat. El treball de camp posterior, però, ha mostrat la fragilitat d’aquesta hipòtesi.

Geològicament, el seu origen es vincularia a una gran esquerda de despreniment o falla (caldria precisar-ho), que ha donat una morfologia de dues parets paral·leles, orientades en sentit nord-est, una de les quals presenta major alçada que l’altra. De fet, la presència d’abundant vegetació arbòria fa que la paret que dóna a la vall sigui inapreciable fins que no s’hi és a tocar. Tampoc des del cingle, si no es coneix el lloc, es distingeix la presència d’aquest espai peculiar.

Aquesta morfologia presenta un aspecte semblant al d’un carrer o conjunt de cases distribuïdes en filera, unes al davant de les altres. Segurament aquest sigui l’origen del seu nom.

Les entrevistes fetes al mes d’octubre de 2011 a la masia del Bruguer ens varen permetre localitzar el lloc sense cap dubte, però no ens aportaren cap dada més d’interès. De fet, el nostre interès per aquest indret es vincula a la cosntatació que a la pàgina 2 del segon volum del Butlletí del Centre Excursionista de Vic (gener-març de 1915), mossèn Josep Gudiol (MT) dóna una notícia sobre un dolmen proper al de Serra de l’Arca i diu  que mossèn Jaume Vilaró, rector del Brull, els havia enviat una nota que deia que caldria que anessin a veure aquest dolmen i que la comissió del CEV podria aprofitar per “(…) explorar la gran cova del carrer de la Fou, que en altres temps, segons conta la tradició, havia servit de fábrica de moneda falsa y de hospital de sanch en l’última guerra civil.”
Segons els registres de defuncions de les parròquies de la zona (malauradament no tenim les d’Aiguafreda), hi hagué diversos morts militars entre els anys 1872 i 1875 i la documentació parla de batalles. D’aquells anys són els fets de Collformic, que estan força ben documentats. Amb tot, no hem estat capaços de trobar la referència a aquest hospital militar, tot i que podria haver-s’hi instal·lat.

La visita al lloc no ha permès detectar-hi res especial, excepte un petit espai on apareix un sostre que podria haver servir de precari refugi. En tot cas, però, és prou petit i no hi ha indicis de cap mena de condicionament.

Recollim de passada la informació que ens donaren a la masia del Bruguer, segons la qual un dia un home es presentà a la casa després de baixar al Carrer dient que hi havia trobat molts fòssils i que possiblement seria un jaciment molt interessant. Els estadants li varen contestar que aquells ossos que havia vist eren el que quedava dels cadàvers dels animals que morien a la granja, en un temps en què encara aquest aspecte no havia estat regulat per l’administració. Encara avui dia, si hi aneu, veureu l’escampall de restes animals que es concentren en un petit espai.

Per accedir-hi us aconsellem que us guieu amb un GPS i el mapa de l’editorial Alpina, que ha situat l’indret correctament. No en podem donar les coordenades pel fet que a l’interior del Carrer es perd la comunicació amb els satèl·lits i la lectura seria errònia. En tot cas, s’hi pot accedir des d’Aiguafreda de Dalt i arribar-hi remuntant el torrent Negre (antigament del Mal Pas o dels Empuadors). El darrer tram és un corriol sense sortida força emboscat.

La Creu de Parròquia

Creu de Parròquia

Aquesta creu (41º 47′ 476 – 002º 16′ 872 – 845) delimita les parròquies del Brull i Aiguafreda. Està construïda en pedra rogenca, com moltes de les fites i termes de la zona, i fa 62 cm d’alçada i una amplada màxima de 28 cm. A la seva cara sud hi ha gravada una “A” i a la nord un “B”, que corresponen a les parròquies d’Aiguafreda i el Brull respectivament. Actualment, a pocs centímetres del terra, s’evidencia una ruptura que ha estat reparada.

Segurament és la mateixa creu a la que fa referència una documentació de l’any 1709 que es conserva a l’ABEV:

Aquest document explica que els rectors del Brull i d’Aiguafreda varen tenir una disputa “acerca los confins delas parroquias” en el seu límit des de la riera d’Avencó fins a la de Martinet. El conflicte era, sobretot, pels drets derivats d’un territori anomenat “lo Pla ho Boschos del Bruguer y acerca los horts del mas Saní, y vinya del mas Boix”

Per dirimir el conflicte es plantaren vuit termes, amb la lletra A a una banda i la B a l’altra.

La primera es trobava sota la Roca Alta, a l’altra banda de la riera d’Avencó, però “casi ala bella vora, prop de un xaragall ho torrentot que sen envista prop la casa del mas Sení”. Dues altres fites foren posades al costat del mas Saní, a prop dels horts, de manera que els horts quedaven a la parròquia del Brull i la casa a la d’Aiguafreda. Després “pujant per amunt dret al single al cap de munt del single venint a recta linia des de baix del Sení se posá altre terma en forma de creu convenint ab la terminació antiga que referia la Rodalia del Brull, ab estas paraulas et asendit usque in ipsam crucem de ipso brulio”.

A partir d’aquí, la delimitació parroquial seguia una torrentera i es posà una altra fita “pardalla del casalot del mas Brullet, ho Brull inferior”, d’acord amb el que establia la mateixa rodalia antiga

Seguint la mateixa torrentera, es posà una altra fita “ala part que mira la torrentera anal Brull prop de una font ques diu de Esqueja, y despres sen posa una altre sota la gran Roca ahont esta cituada la casa del mas Bruguer cerca de un claper de pedras, y despres sen posa una altre tirant vers lo Riu de Noguerola [riera de Martinet] en un turonet, y despres se posa la ultima prop y a la vora del riu de Noguerola de tal manera que las planas ho boscos del Bruguer ve a quedar la major part de la parroquia de Aiguafreda y la menor part ve a la de la parroquia del Brull”.

Avui dia, encara el límit municipal entre ambdós municipis segueix aquesta delimitació. Tal com diu el document, la demarcació passa sota la gran roca on està situat el Bruguer de tal manera que las Planes (o boscos del Bruguer), queden en la seva major part al terme municipal d’Aiguafreda i en una petita part al Brull. Sembla clar que el document fa referència a la zona que el mapa de l’editorial Alpina i el mapa de l’ICC anomenen “els Plans”, just a sota (oest) del Bruguer. Allà, la divisió municipal, que seguia una clara línia nord-oest, es desvia cap al nord fins que arriba a ponent del Montgròs. Només una concòrdia com la que comentem permet explicar aquest canvi sobtat de direcció.