Catalunya: país de puigs, turons, roques i tossals

Text i fotografia de Xavier Martorell i Boada

La Pica d’Estats

Catalunya és un país muntanyós, des dels humils turons de vora mar conreats durant segles fins a les altes solituds pirinenques. Les muntanyes tenen noms, ja siguin noms propis aïllats o bé topònims acompanyats d’un substantiu que ens donen informació sobre la muntanya a la que ens estem referint (puig, turó, roca, punta etc.).

Identificar i definir les diferents maneres d’anomenar les muntanyes, establir-ne la freqüència i avaluar la seva distribució en el territori ajuda a valorar la diversitat geogràfica del país. Alhora, és una mostra de la riquesa de l’idioma.

Paraules clau: Catalunya, muntanya, cim, puig, turó, roca, tossal.

–

Les Pelunques

Les Pelunques

En una altra entrada d’aquest inventari, hem fet referència a un document de 1654 que parla del castell de Vallfornès i diu que aquest té una peça de terra al lloc dit la Calma, peça que afronta per sol ixent amb la sitja del Llop “(…) y despres tira dret a la espelunca anant serra avall (…) á mig jorn des de dita spelunca tira dret per lo mig de la fageda (…)”.

Està clar que el mot “espelunca” fa referència a una cavitat (cova, caverna o espluga), però el que no queda clar és quin tipus de cavitat hi podria haver en aquest lloc que es troba molt a prop de Roques Blanques, al bell mig del pla de la Calma (41º 45′ 437 – 002º 19′ 990 – 1253). El lloc està perfectament indicat en el mapa de l’Editorial Alpina.

Sobre el terreny es veuen les restes d’una estructura de forma cilíndrica, situades dalt d’un petit turonet. A l’interior, hi ha un bon conjunt de pedres i una fita que divideix dues propietats.

La primera hipòtesi porta a pensar en un pou de neu, però no està catalogat com a tal, ni té cap lògica que aquest es construís dalt d’un turó (tota la neu hauria de ser pujada fins al cim, a més estaria més exposat al sol) ni tampoc en un lloc on partien dues propietats.També sembla que el mur sobresortiria del nivell del sòl, i no estaria excavat.

Hores d’ara el misteri queda per resoldre. Del que no hi ha dubte és que es tracta d’una estructura d’origen antròpic.

El "turó" de les Pelunques

Venda d’un empriu a Santa Fe

Venda a carta de gràcia de “tot aquell empriu de glans, fages y hervas” de la muntanya de Santa Fe

L’any 1777 Salvador Perepoch, pagès “dueño util y proprietari del mas Perepoch y sas terras de la Parroquia de Sant Christofol de Fogars” ven aquest empriu a Pere Pou i Viladecans, pagès de Sant Esteve de la Costa.

El que es ven és “(…) la facultat que jo tinch y mos antecessors han tingut de empriuar eo fer pasturar las herbas glans y fage dins la rodalida seguent; es a saber comenssant desde pedra aritjosa fins al Roch de Corbera y de alli á la creu de las gargantas y de alli a hera de Gomás y de dita hera fins al llosat de murou aigua vessant al termenat ab los de Riells y de alli tirant als prats seguint lo torrent de Sauch fins á la Riera de Santafe y pujant per dita riera fins á arribar al moli derruit de sta fe y de alli pasant al turó del hort gran y de alli seguint las termas fins al camp den Pla y de alli á la riera de santa fe en los pas de Sant Marzal y de dit pas fins al primer torrent y de alli estant seguint las termas fins al camp den Espinal y de alli tirant al marve de la Rior (?) pujant serra amunt fins á las agudas, y de ditas agudas baixant per la serra avall de dita montaña fins arribar á encontrar lo camí de pedra aritjosa.”

Aquesta carta de venda especifica que el senyor directe era el duc de Medinacel·li, que al 1669 havia concedir el domini útil als primers membres de la família Perepoch.

Les condicions de la venda estableixen que el comprador podrà dur el seu bestiar a pasturar les fages i herbes de la muntanya, però el venedor es reserva, durant el primer any, el dret de “(…) poder continuar en lo corrent any y no mas el que los tossinos que tinch emboscats pugan pasturar la fage mentres hi voldrán estar (…)”. També es reserva una part dels emprius del mas Dolsa i del mas Riera de Fogàs i de les peces de terra que els altres empriuers tenen comprades, “(…) com y tambe lo poder traurer ó fer traurer artigas y cobrar los preus de la fusta se fará dels Arbres de dita montaña[,] pues unicament vench la facultat de fer pasturar las herbas y fage de la montaña al dit comprador per son propri Bestiar o be altre condecent al seu en qualsevol part que lo tinga. Item ab pacte que podrá fer corral ó geguda per qualcevol bestiar en qualcevol part de la montaña á excepció dalt á la serra.”

Dos anys més tard, Pere Pou venia aquest empriu a Josep Pla, del mas Pla de Fogars.

(ABEV, Centelles, Santa Coloma, U/17)

Sobre les construccions d’aquests emprivers, podeu consultar la revista Pedra Seca, concretament els números 17 (octubre, 2008) i 22 (abril, 2011).

El sot de la Creu

La creu del sot de la Creu

En el lloc conegut com a Sot de la Creu hi ha una creu clavada en el tronc d’una alzina (0445084 – 4626161 -1094). L’home de la Cortada explica que al Boscàs tenien un rabadà molt petit a qui varen tractar molt malament durant la seva estada a la casa. Ho va passar molt magre fins que un dia va abandonar el lloc. Anys més tard va tornar a casa de l’amo tan ben vestit i arreglat que no el varen reconèixer. L’home va demanar a l’amo del Boscàs si el podeia acompanyar pel camí que puja al Bassau. Quan varen ser al sot de la Creu li va explicar qui era i li va recordar els tractes que havia rebut. Després de fer això, el va matar allà mateix. La creu recorda aquest fet.

Es tracta d’una petita creu metâl·lica de 30×17 cm, clava al tronc d’una alzina, a escassos metres del petit torrent, normalment sec, que forma el sot de la Creu. Baixant pel camí, després de passar el torrent (on uns mur de pedra defineixen el camí), es troba en una alzina força gran que es veu des del mateix camí (potser a 20-30 m del torrent). Si es fa el camí de pujada, la creu queda a la part del darrere del tronc de l’alzina, de manera que només és visible si es gira la vista enrere.

Roca dels Aubats

Roca dels Aubats

Aquesta pedra es troba a uns 750 metres en línia recta de la casa de la Perera, en el punt 0442553 – 4625228 – 963. Només apareix representada, i encara de manera aproximada, al mapa del Parc Natural del Montseny. Es tracta d’una pedra sorrenca sobre la qual es varen gravar entre 10 i 15 creus, a més d’altres figures com cassoletes i una peça rectangular de poca profunditat.

És possible que aquesta pedra estigués situada a prop del lloc on es varen enterrar uns albats morts en un episodi contagiós de 1652 (vegeu La pesta de 1652 al Clot de la Móra). De tota manera, si les morts d’aquest episodi són ben documentades pel que fa a la masia del Clot, no passa el mateix amb cap dels altres masos de la parròquia. Això fa que no es pugui plantejar cap tipus de cronologia per a aquestes inscripcions.

També podria ser que tingués algun tipus de relació amb la desatenció que va patir el servei religiós de l’església de la Móra al segle XIV: una visita pastoral de l’any 1330 dóna una imatge bastant nefasta del capellà de la parròquia. Aquest home, de qui ignorem el nom, passava temporades llargues, fins i tot mesos, fora de la parròquia, i l’església estava frequentissime tancada i sense llum. Això feia que els veïns es trobessin que no tenien ningú a qui confessar-se, ni podien batejar les criatures o donar l’extremunció als malalts. A vegades els morts s’estaven durant tres o quatre dies sense enterrar, perquè calia anar a buscar el rector de la Castanya o de Tagamanent. Com que no sabien si el rector hi seria, els parroquians a vegades ni es molestaven per anar a missa (quan es va fer la visita feia més de dos mesos que no s’havia fet missa). A més a més, el rector havia llaurat el cementiri per fer-hi un hort, això a part de què tenia una concubina (Oliver, 2003; Ginebra , 1999).

Fossar dels Moros

De tota manera, i a falta de noves dades, no hi ha cap evidència que el lloc fos utilitzat com a enterrament (però cal recordar que no són estranys aquests enterraments fora de l’espai sagrat, com es veu, per exemple, en el cas del Fossar dels Moros, entre el Bellit i Fondrats).

Agraïm al Joan, del Servei de Guies del Montseny, la informació que ens va facilitar sobre la roca.

També agraïm al Pep i al Joan M. que ens acompanyessin al lloc per fer-ne un reconeixement.