Posted: 16 Juliol 2013 in Patrimoni

Inventari del Patrimoni Existencial de l’Alt Congost i l’Alt Tenes

Inventari d’Aiguafreda

L’historiador i geògraf de Sant Martí de Centelles publica l’inventari del patrimoni existencial dels municipis de l’Alt Congost i l’Alt Tenes.

Després de quatre anys de recerca sobre el terreny i en arxius documentals, Francesc Roma publica els sis volums que formen aquest inventari dels elements patrimonials més oblidats d’aquest espai geogràfic a cavall entre el Vallès i Osona.

L’objectiu principal d’aquest inventari és posar de manifest tots els elements que demostren l’existència humana sobre aquest espai. Entre aquests elements hi ha masies abandonades, cabanes, barraques, forns de calç, pous de glaç, mines, basses i altres elements peculiars.

Inventari de Tagamanent

L’obra està distribuïda en sis volums dedicats a 12 municipis diferents (Aiguafreda, Castellcir, Castellterçol, Centelles, Collsuspina, el Brull, el Figaró, Hostalets de Balenyà, Sant Martí de Centelles, Sant Quirze de Safaja, Seva i Tagamanent). Es tracta d’una edició sense estocs, servida a demanda dels compradors, publicada pel mateix autor a l’acreditada editorial madrilenya Bubok Publishing. Cadascun dels volums es poden aconseguir en paper (en edició de pagament en blanc i negre) o en edició digital (edició gratuïta i en color).

Els llibres es poden comprar i descarregar a través del portal de Bubok Publishing: http://fromac.bubok.es/

Inventari del Brull, Centelles, Collsuspina, Hostalets de Balenyà i Seva

Inventari de Castellcir, Castellterçol i Sant Martí de Centelles

Inventari del Figaró

Inventari de Sant Quirze Safaja

Anuncis

La ginebreda de les Creies

Posted: 1 Juliol 2013 in Uncategorized
Ginebreda de les Creies

Ginebreda de les Creies

Es troba a la Segarra, al municipi de Torà. Es tracta d’una esquerda natural en un petit cingle que va ser condicionada de manera que el sostre va ser recobert amb una estructura circular de planta rodona que dóna lloc a un pla horitzontal (4,5 m de diàmetre). Sobre aquesta estructura s’ha edificat un mur de pedra seca de forma cilíndrica (1,70 m de diàmetre) amb quatre forats de ventilació a la part baixa, amb una altura màxima de 70 cm i un gruix d’un pam i mig (el forn pròpiament dit). Al mig d’aquest forn hi ha un rebaix també rodó de 35 cm de diàmetre i 4 o 5 cm de profunditat, al mig del qual hi ha un forat rodó que semblaria fet a màquina.

Base del forn de la ginebreda de les Creies (part superior)

Base del forn de la ginebreda de les Creies (part superior)

Aquest forat comunica la cambra superior del forn amb l’interior de l’esquerda i era per on s’escolava l’oli de ginebre, que era recollit amb un recipient que se situava sobre un espai condicionat amb un parament de pedra. El conducte deu tenir uns 30 o 40 cm de recorregut.

Destaca l’acabat interior d’aquesta pedra que, com es veu a la imatge, semblaria que hagués estat treballada fora del lloc i després muntada in situ.

Ginebreda de les Creies (interior)

Interior de la cambra on es recollia l’oli de ginebre a la ginebreda de les Creies.L’oli s’escolava pel forat de la fotografia anterior i queia per aquest lloc, on era recollit.

Sabem que en aquest forn no fa massa anys es va fer una prova d’arqueologia experimental que va consistir en l’elaboració d’oli de ginebre a partir de 5 k de teies d’aquest arbust. El resultat final varen ser uns 400 g d’oli de ginebre, un cop decantada l’aigua amb què estava barrejat.

Forn de Vilardaga

Forn de Vilardaga

Aquests dies estava acabant una monografia sobre els forns de pega que tenia en espera mentre no es produïa una visita al Baix Berguedà, al voltant de Sagàs. M’havien dit que allà hi havia uns casos de forns de pega que tenien la forma típica de les ginebredes, o sigui, allò que Gusi, Barrachina i Aguilella en diuen petroglifs ramiformes.

Doncs bé, després de fer aquesta visita, he de dir que és força probable que hi hagués hagut un tipus de ginebreda amb una estructura rodona o ovalada, amb uns reguerons que convergeixen a la part baixa en forma d’arbre i un canal que va a parar a un petit dipòsit excavat, com la resta, en algunes codines de pedra sorrenca.

El primer cas és l’anomenat forn de Vilardaga, situat a llevant d’aquesta masia, a mitja alçada de la vall per on transcorre el rec del Pujol (42º 00’ 757 – 001º 56’ 187 – 634). La part de l’arbre, que correspon a l’interior del forn, fa 75 cm x 120 cm. El canal té un recorregut de 110 cm i el dipòsit fa entre 16 i 19 cm de diàmetre i sembla tenir una profunditat d’11 cm.

El segon cas és l’anomenat forn de ca l’Armengol, situat en el mateix llit del rec de les Cases , que baixa del carrer de Bonaire (42º 02’ 620 – 001º 56’ 709 – 596). Les seves dimensions són encara més grans (2 m x 2,5 m a la part de l’arbre, una canal d’1,30 m i un dipòsit d’uns 30 cm de diàmetre i una profunditat no mesurable).

En ambdós casos la tradició oral deia que es tractava de forns de pega, i no de ginebre. En Pep, que m’hi ha acompanyat i que m’ha explicat això i moltes altres coses interessants, em diu que, a més a més, per les seves dimensions són massa grans per correspondre a forns de ginebre, que normalment tenen mides més reduïdes. Malauradament en cap dels dos casos no es conserva l’estructura arrodonida que formava les parets del forn, tot i que sembla que en el cas de ca l’Armengol aquesta es va conservar fins no fa massa anys (just fins al moment en què es va obrir una pista justament per sobre del forn). De fet, la seva estructura es correspon força bé amb l’estructura que fan servir els forns de pega per al seu funcionament, especialment en altres indrets de la mateixa Península Ibèrica.

Per tot plegat, ens avenim a acceptar que es tracti de forns de pega, això sí, no sense algunes reserves. Per aquest motiu, qualsevol comentari serà benvingut.

Forns d’oli de ginebre

Posted: 1 Mai 2013 in Arqueologia
Etiquetes:
Forn de ginebre de Bernades (Casserres)

Forn de ginebre de Bernades (Casserres)

Segons el diccionari Alcover-Moll, l’oli de ginebre és el producte de la destil·lació del ginebró, un producte semblant al quitrà que es feia servir contra la ronya de les ovelles. Per obtenir-lo, els pastors utilitzaven  recipients oberts en la roca viva.

Albert Fàbrega descriu el procés d’obtenció de l’oli de ginebre mitjançant la utilització de bidons metàl·lics, normalment dels de contenir carbur: en un dels bidons es posaven les teies estellades, omplint-lo totalment i posant-les verticals, longitudinalment al bidó. Un cop ple, es tancava el bidó amb un tros de filat metàl·lic. L’altre bidó era enterrat al terra, de manera que la seva vora superior quedes arran de terra.

Un cop enterrat, el primer bidó es posava cap per avall, ajustant-lo al bidó de terra, de forma que els dos bidons formaven les dues mitges parts d’un forn cilíndric, del qual només en sobresortia el bidó superior, que contenia la fusta. La línia de contacte entre els dos bidons es rejuntava bé amb argila. A continuació es colgava el bidó exterior amb llenya i s’hi posava foc per fora. Un cop encès es tapava tot amb planxes de llauna o argila de manera que anés cremant en somort. Passats un parell de dies, en el bidó inferior es trobava el preuat oli de ginebre barrejat amb aigua. Només calia decantar els dos líquids per obtenir el producte desitjat.

Extracció d’oli de ginebre fent servir peces de terra cuita, segons Gusi, Barrachina i Aguilella

Gusi, Barrachina i Aguilella descriuen un sistema que es va utilitzar fins a mitjan segle XX a la província de Castelló i que utilitzava unes peces de terra cuita en comptes de llaunes metàl·liques (vegeu esquema).

Una altra variant la descriu Fàbrega quan parla d’una d’aquestes ginebreres construïda aprofitant un abric entre roques, de manera que l’oli s’escolava cap a una mena de cavitat inferior. Tal com diu, es tracta d’una versió moderna de la tècnica dels dos bidons.

A la zona de la Fatarella se n’han descrit d’una tipologia diferent: construccions de petites dimensions, de planta més o menys circular, assentades sobre una roca en forma de cubeta i amb una coberta en cúpula. Hi havia una boca per introduir els troncs de ginebre per cremar-los. Val a dir que encara no hem visitat la zona per poder-ne veure cap in situ. Sobre aquests forns, vegeu això.

Forn d’oli de ginebre recent descobert prop de la masia de Bossoms

El mapa de patrimoni de la Diputació de Barcelona inclou una vintena de forns d’oli de ginebre, tots ells a les comarques del Lluçanès i Berguedà. A més a més, explica que, tot i que es podia fer oli a qualsevol lloc utilitzant pedres movibles, el més habitual era aprofitar les lloses de pedra properes a les cases o als camps. El procediment era senzill: un cop escollit el lloc, es gravava amb la piqueta una canal en forma de cercle de la qual en sortia un regueró en forma d’arbre que baixava aprofitant el pendent natural de la roca fins a un petit esglaó on es col·locava un recipient per recollir-ne l’oli. El procediment era el mateix que el dels bidons, però en aquest cas només s’utilitzava un bidó, el superior, que era recobert de llenya i mantingut encès durant un o dos dies.

Gusi, Barrachina i Aguilella consideren que aquest seria el tipus més antic de tots, que es podria remuntar a èpoques protohistòriques i que hauria pogut subsistir fins a l’alta edat mitjana. En tot cas, el que no es feia servir en aquells moments era un bidó metàl·lic, sinó que les arrels i branques dels ginebres eren recobertes per capes de fang, tal com indica aquest esquema:

Esquema extret de Gusi, Barrachina i Aguilella

Aprofitem aquesta entrada per recordar que ja vàrem publicar una informació sobre el forn de ginebre de cal Garrifes. També els amics de Caminant pel Berguedà en varen trobar un recentment al serrat de l’Oli de Ginebre, sobre la masia de Bossoms. I, en una sortida que hem fet a la vall d’Ora, de casualitat, n’hem trobat un en una roca al costat de la masia del Pujol (42º 05′ 377 – 001º 40′ 386 – 797), que adjuntem en forma de fotografia.

Forn del Pujol (Navès, Solsonès)

Forn del Pujol (Navès, Solsonès)

Forns del torrent de cal Lari

Posted: 26 Abril 2013 in Arqueologia
Etiquetes:

Es tracta d’un conjunt de quatre forns, excavats a la terra d’un marge al costat del camí, dos dels quals es conserven complets. Al costat dels forns hi ha les restes de dues barraques de carboners, en una de les quals s’ha trobat diverses soles de sabata.
El forn més occidental fa 1,70 m d’amplada i 1,40 d’altura (no es pot assegurar la profunditat que tenia per estar trencat). Té forma acampanada i la xemeneia es redueix a un tub cilíndric d’uns 5 cm de diàmetre i més d’un metre de recorregut. Al peu el forn hi ha importants restes de carbó. El sòl del forn és negre del quitrà.
El segon forn té una amplada d’uns dos metres i una altura d’1,40 m; la profunditat és d’1,90 m. Presenta la mateixa estructura que l’anterior i en aquest cas el conducte que fa de xemeneia està obturat als 60 cm. Té una boca d’1,10 m d’ample per 80 cm d’altura.
El tercer forn té una boca de 80 cm x 50 cm. Fa aproximadament 1,50 m de profunditat i un parell de metres d’ample (no s’ha pogut mesurar per estar ple d’aigua).
El quart forn té unes mides semblants a l’anterior, i tampoc s’hi ha pogut entrar.

Visió de dos dels forns

Tines de vi i pous d’aglans de Lluçà

Posted: 23 Abril 2013 in Arqueologia
Etiquetes: ,

Tina de Campdesoler (Lluçà)

Ja fa temps que Thomas Khun ens va explicar com funciona la ciència: aquesta pràctica alterna moments de ciència normal amb moments de ciència extraordinària. Durant els primers, un paradigma serveix per donar sentit a tot el coneixement d’aquell camp de saber; quan apareix un moment de ciència extraordinària, és perquè el paradigma anterior ha esclatat i encara no ha estat substituït. Sembla que el cas de les tines d’aglans de Lluçà en seria un bon exemple.

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, en aquest municipi hi hauria 10 tines, totes elles dedicades a la conservació d’aglans. La pregunta que cal plantejar-se és si no n’hi hauria d’alguna altra cosa, tenint en compte que a segons quins municipis del Bages no se’n coneix ni una sola, i totes són atribuïdes a la producció de vi. Què trobarem, doncs, a Lluçà?

Deixem el cotxe a l’entrada de Camp de Soler i anem al nord de la casa, sobre un cingle (42º 02’ 593 – 002º 01’ 857). Som a uns 700 m sobre el nivell del mar, però la tina que trobem sembla que havia de ser de vinya: és de forma cilíndrica, amb 1,75 m de diàmetre i 1,60 m de profunditat (actualment). Està construïda a tocar mateix d’un cingle, gairebé a sobre d’un baumat; aquesta posició va permetre obrir una entrada d’1,10 m d’ample i més d’un metre i mig de recorregut per anar a trobar la paret de la tina. L’explicació és clara: aquí hi havia la boixa (el lloc per on es treia el líquid que hi havia al seu interior, que no dubtem que era vi). Creiem que era una tina de vi per diverses raons, la primera, la presència d’aquesta boixa (us imagineu treure el vi del seu interior a cullerades?). En segon lloc, avui dia està completament seca, fet que ens fa pensar que es va construir en aquest indret no per contenir aigua, sinó per evitar que l’aigua entrés al seu interior. Per aconseguir-ho, un canal excavat a la roca, com una mena de ribet, ressegueix la part superior de la tina a uns 70 cm del seu llavi i n’allunya qualsevol partícula líquida de l’interior.

Motllo de roda d'esmolar de cal Bornac (Lluçà)

Motllo de roda d’esmolar de cal Bornac (Lluçà)

Una mica més al nord, a tocar de cal Bornac (42º 02’ 769 – 002º 01’ 681), hi ha una altra suposada tina. Ens hi acostem i la mesurem: fa 1,30 m de diàmetre i té una profunditat màxima de 30 cm a la banda interior. Per la part del petit marge on es va tallar el llavi desapareix. Tot i que ha estat descrita com una tina inacabada, creiem que no es tracta d’una tina d’aglans, sinó més aviat d’un motllo d’una roda d’esmolar (està feta en pedra sorrenca).

Uns metres més amunt trobem les tines del Codinach (42º 02’ 948 – 002º 01’850), descrites també com a tines d’aglans. La que està en millors condicions fa entre 1,80 i 1,90 m de diàmetre i se’n conserva una altura de 90 cm. La petita està pràcticament tapada per sediments i  fa aproximadament 1,70 m de diàmetre. Tot i que aquí l’accés a la boixa és menys evident, semblaria que també es tractés de tines de vi, tot i que en aquest cas no hi ha ribet per evitar que l’aigua entri al seu interior. Val la pena remarcar la presència de tres forats arrodonits (25x17x10 i 20x20x10) disposats al voltant de la tina gran. No sembla que la més petita fos un follador, fet que permetria acceptar que es tractés d’una tina d’aglans, però en tenim importants dubtes.

Tinad el Castell (Lluçà)

Tina del Castell (Lluçà)

Una mica més al nord, i sota la masia del mateix nom, hi ha les anomenades tines de Vilaró (42º 03’ 400 – 002º 01’ 924). Es tracta de dues grans tines (d’uns 3 m de diàmetre) actualment cobertes de vegetació i sediments. Varen ser construïdes sobre un replà rocós, a una gran distància del cingle, de manera que no tenien cap mena de desaigüe. Aquestes sí que són d’aglans, sense dubtes.

Continuem el camí i ens enfilem cap a la masia dita el Castell, on a la banda nord de la casa, sobre un replà de roca, hi ha una altra tina (42º 03’ 400 – 002º 02’ 242). A simple vista semblaria una bassa, però considerem que podria haver servit de tina d’aglans. Fa uns 3,5 m x 2,5 m, tot i que les cantonades són arrodonides. A la banda sud hi ha quatre graons que permeten baixar al seu interior, encara que actualment es troba plena d’aigua. No s’evidencia cap boixa i aquest fet, junt amb la presència de les escales, ens fa pensar en una tina d’aglans que s’omplia amb l’aigua que recollia la teulada de la casa.

Tina de Rocadenbosc (Lluçà)

Tina de Rocadenbosc (Lluçà)

Dos quilòmetre al nord, al nord mateix de la masia de la Roca d’en Bosc, hi ha una tina d’aglans que no presenta cap dubte. Està situada gairebé al capdamunt d’un serrat de sol pedregós que presenta dues grans canalitzacions que condueixen les aigües d’escorrentia cap a l’interior de la tina. Aquesta fa un diàmetre aproximat de 3,30 m i està rodejada per un mur de 90 cm d’altura i 50 cm de gruix, que rodeja parcialment la tina (queda destapada la part sud, on hi ha una reixa de ferro). Actualment hi ha més d’un metre d’aigua al seu interior, una aigua neta i clara. El conjunt es complementa amb dues escales excavades al marge pedregós de llevant, que permetien pujar i baixar a la zona on es troba la tina. No tenim cap dubte que és una tina d’aglans, donat que tampoc tenia boixa i les estructures per conduir l’aigua de pluja al seu interior són molt clares. Val la pena indicar que en una paret de la tina hi ha gravada la data de 1601 (no podem afirmar que no sigui posterior).

Finalment, acabem anant a visitar la tina de Colldeplana, situada al nord-est d’aquesta masia, enmig d’unes antigues feixes de conreu (42º 03’ 239 – 002º 01’ 374). Ara som per sobre dels 800 m i aquí trobem una tina d’aglans d’uns dos metres de diàmetre (aproximadament), plena d’aigua actualment, amb unes escales a la banda oest que permeten accedir al seu interior. Aquestes escales fan 1 m d’amplada i sembla que només hi ha 3 graons que permeten accedir al poc menys d’un metre de profunditat (segurament és més profunda, però se suposa que el fons és ocupat per sediments). En aquest cas tampoc no hi ha dubtes que es tracta d’una tina d’aglans.

Si en voleu veure algunes més, només us heu de posar les ulleres de l’òliba.

Forats de trumfos de Peguera

Posted: 20 Abril 2013 in Arqueologia

Tipologia núm. 1 en primer terme i núm. 2 al fons

Al nord-oest del poble de Peguera, just a la banda de darrere del roc que arrecera el poble (42º 09’ 673 – 001º 46’ 255 – 1640), hi ha una sèrie d’estructures de funcionalitat desconeguda. En total arriben a una quinzena. Presenten dues tipologies clarament diferenciades, que descrivim a continuació.

La tipologia de mides més grans correspon a una estructura semisoterrada, excavada en un cingle, de planta quadrangular de 3,60 m de llarg per 2,30 m d’ample. La coberta és feta amb una volta de mig punt i arriba fins a una alçada de 2,30 m en la part més alta. S’accedeix a l’interior per un passadís d’1,40 m de llargada, al final del qual hi ha una porta de 70 cm x 1,40 m, amb restes de frontisses metàl·liques. Enmig de la volta hi ha dos forats que comuniquen amb l’exterior, com si fossin xemeneies d’uns 20-30 cm d’amplada o com un forat on abocar algun element petit a l’interior.

D’aquesta tipologia es conserven quatre exemplars, els més septentrionals dels quals semblen ser més moderns, ja que són de dimensions lleugerament més grans i la volta és feta amb ciment o argamassa. La resta corresponen a una tipologia clarament diferent.

Estructura de funcionalitat desconeguda

Aquesta segona tipologia està formada per una estructura de pedra seca o relligada amb argamassa, també excavada en un marge, però de planta rodona (el cas que hem pogut mesurar fa 1,70 m de diàmetre i una altura al centre de 2,20 m). Està coberta per una falsa cúpula on es troba un forat a mode de xemeneia que comunica amb l’exterior. Un passadís de 2,30 permet accedir a l’interior. Es conserven sencers dos elements d’aquesta tipologia, tot i que a un d’ells no s’hi pot entrar perquè la porta està coberta de sediments.

Totes dues tipologies d’estructures, en estar parcialment soterrades, presenten, vistes des de fora, l’aspecte de ser un petit turonet arrodonit, amb els forats de xemeneia al seu damunt.

A la banda més meridional es conserva de manera molt precària una estructura semblant, però coberta amb bigues de fusta que podria correspondre a un forat per guardar patates.

En canvi, en la segona fotografia es mostra una estructura que sembla clarament diferent a les anteriors.

Segons ens diuen, corresponen a forats de trumfos (patates). Ramon Soler diu que en els mesos de setembre i octubre la gent de Peguera es dedicava a la collita de les patates. Una vegada collits els trumfos, calia portar-los cap als forats de les patates. “Aquests, situats a la cara nord del Roc de Peguera, se solien fabricar aprofitant alguna margera que fos alta, on es feia un buit a l’interior i es deixava una porteta al davant que no fos gaire gran, just per poder-hi passar i una obertura a la part superior que servia per abocar-hi aquells tubercles. A l’hivern, tapaven aquests dos foradots. Al forat de sobre hi solien posar una llosa que cobrien de terra i la porta la tapiaven amb sacs plens de palla i branques de pi, així a la gelada de la nit se li feia més difícil entrar-hi“. Aquestes patates eren les dedicades a llavors per a l’any següent (les de consum es guardaven a les cases).

Forn de la Corriu (Guixers, Solsonès)

Posted: 18 Abril 2013 in Arqueologia
Etiquetes:
Forn de la Corriu (Guixers, Solsonès)

Forn de la Corriu (Guixers, Solsonès)

Per sobre el torrent de Sant Martí, per sota de Sant Miquel (42º 09’ 001 – 001º 39’ 393 – 1107).

Estructura cilíndrica de 3,5 m de diàmetre i 2,40 m de profunditat, excavada al terra i amb parets parcialment fetes amb grans pedres lleugerament treballades. A la banda de ponent, i per sota del nivell del pou, hi ha una estructura quadrada de 2,20 m x 1,50 m que se suposa que era la pastera. El mur que aguanta el pou, a sobre la pastera, és fet amb pedres treballades.

A la banda de llevant, a mig mur per la part interior del pou, presenta una mena de boca (actualment tapada) o un respirador per alimentar el forn.

Forn de la Corriu (Guixers, Solsonès)

Forn de la Corriu (detall de la paret)

Forn de pega de la Pineda Fosca (Tordera)

Posted: 15 Abril 2013 in Arqueologia
Etiquetes:

Forn de pega de la Pineda Fosca (Tordera)

El pou feia un diàmetre de dos metres i actualment només s’insinua perquè està ple de sediments. L’olla fa una profunditat màxima d’1,20 m (però està ocupada per sediments) i un diàmetre de 80 cm a la part superior, on hi ha un collar de pedra. S’intueix el lloc on es recollia la pega, però està ple de sediments. Uns 10 m a l’oest d’aquest forn n’hi podria haver un altre d’1,90 m de diàmetre.

Uns cent vint metres al nord-est (41º 40’ 573 – 002º 36’ 713 – 558) hi ha un forat al marge d’una pista, amb presència de carbons, que podria correspondre a un altre forn.

Forn de la Vila (Talamanca)

Posted: 10 Abril 2013 in Arqueologia
Etiquetes:

Estructura de dos forns; el superior fa 1 m de diàmetre a la boca i té una profunditat de 2,50 m. L’olla fa 80 cm de diàmetre a la boca superior i 1,70 m d’altura. Tant un com l’altra tenen forma acampanada i estan excavats a la terra, amb un collar de pedres a la part superior.

Forn de la Vila (Talamanca)

Forn de la Vila (Talamanca)