Posts Tagged ‘Tines’

Tina de les Balmes Roges

Tina de les Balmes Roges

La visita a la vall del Flequer és realment impressionant. Les tines que varen ser rehabilitades per l’extingit patronat permeten endinsar-nos en un món que tenim a la punta dels dits, però que ens sembla que és tan llunyà com el moment en què tot plegat va començar.

La ruta normal no inclou la visita a les Balmes Roges, situades fora de la vall del Flequer. Però realment és aquí on us trobareu amb una sensació d’autenticitat que no us donarà la vall del Flequer, que finalment us semblarà una mena de Disney patrimonial.

Segons un document que encara circula per internet, el funcionament d’aquesta mena de tines es basa en el que es coneix com a contracte de  rabassa morta, pel qual la relació entre l’amo del terreny i el masover que l’explotava durava mentre els ceps originals seguien vius. Normalment, el propietari acostumava a cobrar un 25% del producte (vi en aquest cas) mentre el pagès podia fer el que volgués amb la resta. Molts pagesos es varen fer rics per aquest procediment.

Premsa a les Balmes Roges

Premsa a les Balmes Roges

Els rètols que hi ha a la vall del Flequer ens informen que la mà d’obra venia fonamentalment de Manresa, que es troba a dues hores del lloc de treball. Potser per aquesta raó, algunes tines es varen associar a cabanes de vinya i potser també es varen construir agrupades, de manera que una sola persona pogués vigilar la matèria primera de més d’un parcer. Sembla que el que es produïa anava més destinat a la producció d’aiguardent que no de vi pròpiament dit.

Com funcionava una tina? Gràfic extret de C.E.A.V. Centre Espeleològic Alpí Vallesà

Les tines estaven formades per dos espais diferents, un de superior, on es trepitjava el raïm, separat per una estructura de fusta anomenada brescat, i un d’inferior de forma cilíndrica recobert de cairons cuits, on es posava a fermentar el most. Segons es diu, al Bages la brisa (les restes de la pell del raïm, tronquets, fulles, etc.) es tirava dins de la tina durant el procés de fermentació i, quan es treia el vi, la brisa era premsada per obtenir–ne fins a l’última gota. Creiem que aquest procediment no era igual a tot arreu i fins i tot ens semblaria que podria ser una peculiaritat del Bages, però és possible que això permetés accelerar el procés de fermentació. El vi, un cop fermentat, era extret de la tina per la part de sota, per la boixa, una peça prou visible en els casos que comentem. Per convertir-lo en aiguardent calia destil·lar-lo.

Les tines de les Balmes Roges es troben a ponent del Puig Gil, a 486 m d’altitud. Com el seu nom indica, es troben sota un gran balmat de color vermellós.

En realitat presenta dues estructures diferents. La primera que es troba està formada per dues tines, amb les boixes encarades i que van a parar a una petita construcció de volta de mig punt. A la banda de ponent, hi ha un espai que conserva les restes d’una petita menjadora i encaixos a les parets i a la roca mare que indiquen que hi havia hagut un segon pis, possiblement un espai on dormir o on guardar una mica de palla per als animals.

A la part més oriental, una balma de dimensions lleugerament més grans (una vintena de metres de llargada), presenta una tina a l’entrada, arrambada a la paret. Actualment l’espai sota el balmat presenta mostres d’haver estat utilitzat com a cleda per al bestiar, però la tina i la premsa de què parlarem tot seguit indiquen que el seu ús era un altre (si més no, durant certs mesos de l’any). El primer que es troba, entrant a l’esquerra, és el petit espai on hi ha la boixa i després una rampa que condueix a la part superior de la tina o cup, feta amb cairons. Una mica més endavant es veu al terra una base de premsa tallada en una pedra i un encaix a la paret on s’apuntava el braç per fer palanca (tal com es veu al vídeo, tot i que creiem que la fusta que apareix no era l’original).

La visita bé val la suada que implica pujar-hi des de la vall del Flequer.

En tot cas, agrairem si algú ens pot informar sobre “l’estrany cas de la brisa premsada després de ser fermentada”.

Si en voleu saber una mica més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tines_enmig_de_les_vinyes

Easting Northing H **
UTM31N – ED50 409956.2 4616461.2 486
UTM31N – ETRS89 409862.4 4616257.1 486
Geogràfica – ETRS89 * 1.916811 41.692992 486

* A efectes pràctics, els sistemes de referència
ETRS89 i WGS84, es poden considerar equivalents.

Anuncis

Tines de vi i pous d’aglans de Lluçà

Posted: 23 Abril 2013 in Arqueologia
Etiquetes: ,

Tina de Campdesoler (Lluçà)

Ja fa temps que Thomas Khun ens va explicar com funciona la ciència: aquesta pràctica alterna moments de ciència normal amb moments de ciència extraordinària. Durant els primers, un paradigma serveix per donar sentit a tot el coneixement d’aquell camp de saber; quan apareix un moment de ciència extraordinària, és perquè el paradigma anterior ha esclatat i encara no ha estat substituït. Sembla que el cas de les tines d’aglans de Lluçà en seria un bon exemple.

Segons el mapa de patrimoni de la Diputació, en aquest municipi hi hauria 10 tines, totes elles dedicades a la conservació d’aglans. La pregunta que cal plantejar-se és si no n’hi hauria d’alguna altra cosa, tenint en compte que a segons quins municipis del Bages no se’n coneix ni una sola, i totes són atribuïdes a la producció de vi. Què trobarem, doncs, a Lluçà?

Deixem el cotxe a l’entrada de Camp de Soler i anem al nord de la casa, sobre un cingle (42º 02’ 593 – 002º 01’ 857). Som a uns 700 m sobre el nivell del mar, però la tina que trobem sembla que havia de ser de vinya: és de forma cilíndrica, amb 1,75 m de diàmetre i 1,60 m de profunditat (actualment). Està construïda a tocar mateix d’un cingle, gairebé a sobre d’un baumat; aquesta posició va permetre obrir una entrada d’1,10 m d’ample i més d’un metre i mig de recorregut per anar a trobar la paret de la tina. L’explicació és clara: aquí hi havia la boixa (el lloc per on es treia el líquid que hi havia al seu interior, que no dubtem que era vi). Creiem que era una tina de vi per diverses raons, la primera, la presència d’aquesta boixa (us imagineu treure el vi del seu interior a cullerades?). En segon lloc, avui dia està completament seca, fet que ens fa pensar que es va construir en aquest indret no per contenir aigua, sinó per evitar que l’aigua entrés al seu interior. Per aconseguir-ho, un canal excavat a la roca, com una mena de ribet, ressegueix la part superior de la tina a uns 70 cm del seu llavi i n’allunya qualsevol partícula líquida de l’interior.

Motllo de roda d'esmolar de cal Bornac (Lluçà)

Motllo de roda d’esmolar de cal Bornac (Lluçà)

Una mica més al nord, a tocar de cal Bornac (42º 02’ 769 – 002º 01’ 681), hi ha una altra suposada tina. Ens hi acostem i la mesurem: fa 1,30 m de diàmetre i té una profunditat màxima de 30 cm a la banda interior. Per la part del petit marge on es va tallar el llavi desapareix. Tot i que ha estat descrita com una tina inacabada, creiem que no es tracta d’una tina d’aglans, sinó més aviat d’un motllo d’una roda d’esmolar (està feta en pedra sorrenca).

Uns metres més amunt trobem les tines del Codinach (42º 02’ 948 – 002º 01’850), descrites també com a tines d’aglans. La que està en millors condicions fa entre 1,80 i 1,90 m de diàmetre i se’n conserva una altura de 90 cm. La petita està pràcticament tapada per sediments i  fa aproximadament 1,70 m de diàmetre. Tot i que aquí l’accés a la boixa és menys evident, semblaria que també es tractés de tines de vi, tot i que en aquest cas no hi ha ribet per evitar que l’aigua entri al seu interior. Val la pena remarcar la presència de tres forats arrodonits (25x17x10 i 20x20x10) disposats al voltant de la tina gran. No sembla que la més petita fos un follador, fet que permetria acceptar que es tractés d’una tina d’aglans, però en tenim importants dubtes.

Tinad el Castell (Lluçà)

Tina del Castell (Lluçà)

Una mica més al nord, i sota la masia del mateix nom, hi ha les anomenades tines de Vilaró (42º 03’ 400 – 002º 01’ 924). Es tracta de dues grans tines (d’uns 3 m de diàmetre) actualment cobertes de vegetació i sediments. Varen ser construïdes sobre un replà rocós, a una gran distància del cingle, de manera que no tenien cap mena de desaigüe. Aquestes sí que són d’aglans, sense dubtes.

Continuem el camí i ens enfilem cap a la masia dita el Castell, on a la banda nord de la casa, sobre un replà de roca, hi ha una altra tina (42º 03’ 400 – 002º 02’ 242). A simple vista semblaria una bassa, però considerem que podria haver servit de tina d’aglans. Fa uns 3,5 m x 2,5 m, tot i que les cantonades són arrodonides. A la banda sud hi ha quatre graons que permeten baixar al seu interior, encara que actualment es troba plena d’aigua. No s’evidencia cap boixa i aquest fet, junt amb la presència de les escales, ens fa pensar en una tina d’aglans que s’omplia amb l’aigua que recollia la teulada de la casa.

Tina de Rocadenbosc (Lluçà)

Tina de Rocadenbosc (Lluçà)

Dos quilòmetre al nord, al nord mateix de la masia de la Roca d’en Bosc, hi ha una tina d’aglans que no presenta cap dubte. Està situada gairebé al capdamunt d’un serrat de sol pedregós que presenta dues grans canalitzacions que condueixen les aigües d’escorrentia cap a l’interior de la tina. Aquesta fa un diàmetre aproximat de 3,30 m i està rodejada per un mur de 90 cm d’altura i 50 cm de gruix, que rodeja parcialment la tina (queda destapada la part sud, on hi ha una reixa de ferro). Actualment hi ha més d’un metre d’aigua al seu interior, una aigua neta i clara. El conjunt es complementa amb dues escales excavades al marge pedregós de llevant, que permetien pujar i baixar a la zona on es troba la tina. No tenim cap dubte que és una tina d’aglans, donat que tampoc tenia boixa i les estructures per conduir l’aigua de pluja al seu interior són molt clares. Val la pena indicar que en una paret de la tina hi ha gravada la data de 1601 (no podem afirmar que no sigui posterior).

Finalment, acabem anant a visitar la tina de Colldeplana, situada al nord-est d’aquesta masia, enmig d’unes antigues feixes de conreu (42º 03’ 239 – 002º 01’ 374). Ara som per sobre dels 800 m i aquí trobem una tina d’aglans d’uns dos metres de diàmetre (aproximadament), plena d’aigua actualment, amb unes escales a la banda oest que permeten accedir al seu interior. Aquestes escales fan 1 m d’amplada i sembla que només hi ha 3 graons que permeten accedir al poc menys d’un metre de profunditat (segurament és més profunda, però se suposa que el fons és ocupat per sediments). En aquest cas tampoc no hi ha dubtes que es tracta d’una tina d’aglans.

Si en voleu veure algunes més, només us heu de posar les ulleres de l’òliba.

Tina d'aglans de Castellar

Tina d'aglans de Castellar

Aquesta tina d’aglans es troba una mica per sobre de la casa de Castellar, a tocar d’aquesta. Es tracta d’un edifici adossat a un marge, amb una porta de les mides d’una casa. De la porta n’arrenquen unes escales (8-10 graons) que duen fins al fons de la tina. Aquesta té planta rectangular, aproximadament de 4 m de costat. A la banda nord (al costat de la porta) hi ha una entrada d’aigua que prové d’una bassa que es va construir a la mateixa època. A la paret del fons, just a la part oposada de la porta, hi ha una fornícula triangular que ens diuen que servia per deixar-hi les eines.

L’edifici presenta mostres d’haver estat ocupat per aigua fins a l’alçada de la porta, de manera que les escales quedaven submergides. Ens diuen que els aglans s’havien d’estovar amb aigua, però no podem precisar si era per conservar-los o només per estovar-los. L’estructura faria pensar en una conservació en aigua, perquè no hi ha cap espai per poder mantenir els aglans en sec, de manera que calia estovar-los tots al mateix moment.
A la llinda de la porta de la tina hi ha gravada la data de 1766. Al costat de la casa hi ha un dipòsit amb una inscripció de l’any 1770. Ens diuen que en aquell moment hi va haver una forta expansió de la masia i es varen fer moltes reformes.
En diuen que a la Tria (Hostalets) hi havia hagut una altra tina, que varen colgar quan va deixar de ser útil.

 

Interior de la tina de Castellar

Interior de la tina de Castellar

 

Croquis de la tina d'aglans de Castellar

 

Jub de la Talladella

Posted: 3 Abril 2012 in Moianès
Etiquetes:
Jub de la Talladella

Jub de la Talladella

Gràcies al treball d’Enric Garcia-Pey hem  pogut localitzar el jub d’aglans de la Talladella,  localitzat al sud de la masia, a tocar de la basa del Jub (41º 46′ 792 – 002º 09′ 450 – 806). Es tracta d’un dipòsit d’aigua de 4,70 metres de costat, semisoterrat i d’una alçada de 3,20 metres. S’hi accedeix per una obertura situada gairebé a nivell del sostre (sense escales interiors), amb una llinda plana on es troba inscrit la data de 1797.

La coberta està feta amb una volta de canó rebaixada, feta amb pedra del lloc disposada a plec de llibre. Poc metres per sota, com s’aprecia a la fotografia adjunta, hi ha una segona volta, de dimensions més reduïdes, que condueix a una fornícula. Podria tractar-se d’alguna boixa per al desaigüe, però no s’ha pogut comprovar. De fet, aquest aljub va ser reformat l’any 1973 (ho indica una inscripció) i és possible que en aquell moment se separessin les dues estructures.

Segons Garcia-Pey, “l’omplien amb l’aigua de la bassa del Jub que queda al davant, per estovar-hi les glans“.

Jub d’aglans del Verdaguer

Posted: 3 Abril 2012 in Moianès, Uncategorized
Etiquetes:

Al nord de la masia del Verdaguer de Castellcir, a tocar de la casa (41º 46′ 806 – 002º 08′ 211 – 730) i tal com diu Enric Garcia-Pey, es troba un dipòsit on es posaven els aglans. Té una planta aproximadament quadrada, de 5 metres de costat. A la zona sud sembla conservar-se una part de la coberta i a la nord podria haver-hi hagut una entrada d’aigua. Els murs són gruixuts, al votant dels 60 cm i l’altura màxima que se’n conserva és d’1,30 metres.

Aquest antic aljub es va fer servir d’abocador d’escombraries, aspecte que es posa de relleu sobre el lloc. S’ha parlat amb una dona de la masia, que diu que fa vint anys que hi viu, que ha confirmat la utilització com a lloc per guardar-hi aglans per estovar-los.

Jub del Verdaguer

Jub del Verdaguer