Ja fa anys vàrem editar les respostes que el municipi de Gurb va enviar en resposta a un qüestionari que li havia adreçat la monarquia espanyola.
Si us interessa el tema, el podeu trobar aquí: http://issuu.com/francescromacasanovas/docs/interrogatorio?e=12244790/8180688
Tina de les Balmes Roges
La visita a la vall del Flequer és realment impressionant. Les tines que varen ser rehabilitades per l’extingit patronat permeten endinsar-nos en un món que tenim a la punta dels dits, però que ens sembla que és tan llunyà com el moment en què tot plegat va començar.
La ruta normal no inclou la visita a les Balmes Roges, situades fora de la vall del Flequer. Però realment és aquí on us trobareu amb una sensació d’autenticitat que no us donarà la vall del Flequer, que finalment us semblarà una mena de Disney patrimonial.
Segons un document que encara circula per internet, el funcionament d’aquesta mena de tines es basa en el que es coneix com a contracte de rabassa morta, pel qual la relació entre l’amo del terreny i el masover que l’explotava durava mentre els ceps originals seguien vius. Normalment, el propietari acostumava a cobrar un 25% del producte (vi en aquest cas) mentre el pagès podia fer el que volgués amb la resta. Molts pagesos es varen fer rics per aquest procediment.
Premsa a les Balmes Roges
Els rètols que hi ha a la vall del Flequer ens informen que la mà d’obra venia fonamentalment de Manresa, que es troba a dues hores del lloc de treball. Potser per aquesta raó, algunes tines es varen associar a cabanes de vinya i potser també es varen construir agrupades, de manera que una sola persona pogués vigilar la matèria primera de més d’un parcer. Sembla que el que es produïa anava més destinat a la producció d’aiguardent que no de vi pròpiament dit.
Com funcionava una tina? Gràfic extret de C.E.A.V. Centre Espeleològic Alpí Vallesà
Les tines estaven formades per dos espais diferents, un de superior, on es trepitjava el raïm, separat per una estructura de fusta anomenada brescat, i un d’inferior de forma cilíndrica recobert de cairons cuits, on es posava a fermentar el most. Segons es diu, al Bages la brisa (les restes de la pell del raïm, tronquets, fulles, etc.) es tirava dins de la tina durant el procés de fermentació i, quan es treia el vi, la brisa era premsada per obtenir–ne fins a l’última gota. Creiem que aquest procediment no era igual a tot arreu i fins i tot ens semblaria que podria ser una peculiaritat del Bages, però és possible que això permetés accelerar el procés de fermentació. El vi, un cop fermentat, era extret de la tina per la part de sota, per la boixa, una peça prou visible en els casos que comentem. Per convertir-lo en aiguardent calia destil·lar-lo.
Les tines de les Balmes Roges es troben a ponent del Puig Gil, a 486 m d’altitud. Com el seu nom indica, es troben sota un gran balmat de color vermellós.
En realitat presenta dues estructures diferents. La primera que es troba està formada per dues tines, amb les boixes encarades i que van a parar a una petita construcció de volta de mig punt. A la banda de ponent, hi ha un espai que conserva les restes d’una petita menjadora i encaixos a les parets i a la roca mare que indiquen que hi havia hagut un segon pis, possiblement un espai on dormir o on guardar una mica de palla per als animals.
A la part més oriental, una balma de dimensions lleugerament més grans (una vintena de metres de llargada), presenta una tina a l’entrada, arrambada a la paret. Actualment l’espai sota el balmat presenta mostres d’haver estat utilitzat com a cleda per al bestiar, però la tina i la premsa de què parlarem tot seguit indiquen que el seu ús era un altre (si més no, durant certs mesos de l’any). El primer que es troba, entrant a l’esquerra, és el petit espai on hi ha la boixa i després una rampa que condueix a la part superior de la tina o cup, feta amb cairons. Una mica més endavant es veu al terra una base de premsa tallada en una pedra i un encaix a la paret on s’apuntava el braç per fer palanca (tal com es veu al vídeo, tot i que creiem que la fusta que apareix no era l’original).
La visita bé val la suada que implica pujar-hi des de la vall del Flequer.
En tot cas, agrairem si algú ens pot informar sobre “l’estrany cas de la brisa premsada després de ser fermentada”.
Si en voleu saber una mica més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tines_enmig_de_les_vinyes
| Easting | Northing | H ** | |
| UTM31N – ED50 | 409956.2 | 4616461.2 | 486 |
| UTM31N – ETRS89 | 409862.4 | 4616257.1 | 486 |
| Geogràfica – ETRS89 * | 1.916811 | 41.692992 | 486 |
* A efectes pràctics, els sistemes de referència
ETRS89 i WGS84, es poden considerar equivalents.
Vídeo
—
Posted: 21 Març 2014 in Arqueologia, Excursionisme, Geografia, geografia existencial, Història, Patrimoni
Etiquetes: Tines
Història social del procés d’industrialització a la comarca d’Osona, des dels inicis a mitjan segle XVIII fins a la primera dècada del segle XX.
L’obra analitza la importància de la indústria basada en la força hidràulica en una comarca on el carbó no es podia fer servir per la seva inexistència i per l’elevat preu a què hi arribava.
Aquest moviment econòmic, en un context proper al món rural, va donar lloc a unes relacions socials i laborals peculiars.
Podeu aconseguir el llibre aquí (en paper i en format digital).
Més informació sobre l’obra, aquí.
Forn de la Serra de Rajols
Posted: 8 Agost 2013 in Arqueologia, Montseny, PatrimoniEtiquetes: Forns
Forn de la Serra de Rajols
Es troba a la serra de Rajols, a Sant Feliu de Buixalleu (41º 49’ 531 – 002º 34’ 095 – 484). Està en molt bon estat de conservació.
El forn està format per una estructura ovalada de 2,25 m d’altura (actualment) per 2,20 m de diàmetre a la part mitjana. La boca fa un diàmetre d’1,70 m i està delimitada per un petit collaret de pedra. Les parets són fetes amb pedra relligada amb fang cuit, tot i que una part està excavada al sòl del marge. Actualment té un forat a la banda oest que sembla correspondre a una esllavissada.
L’olla té un diàmetre de 80 cm a la part superior, on hi ha un petit collaret, i té un metre aproximadament de profunditat (està molt reomplerta de sediments). Entre ambdues estructures sembla que hi havia el canal que les connectava i per on es desplaçava el quitrà. De tota manera, caldria verificar-ho arqueològicament, perquè aquest aspecte no és massa clar.
La gent de la rodalia el descrivia com una rajoleria, potser per confusió amb el nom del lloc on es troba.
Es troba uns 350 metres al sud de la Mola Grossa (Sant Feliu de Buixalleu), al final d’un camp (41º 49’ 228 – 002º 34’ 396 – 455).
Actualment està molt deteriorat i només es conserva una mica més d’un metre del seu perímetre (i una alçada màxima de 4o cm). Corresponia a un forn d’entre 1,50 i 2 m de diàmetre, fet de terra cuita amb unes parets d’uns 15 cm de gruix. Valdria la pena fer-hi una excavació.
Restes del forn de la Mola Grossa
Olla del forn de Mas Blanc
Es troba a l’extrem nord de Sant Feliu de Buixalleu, al nord-est de la Mola Xica, prop del torrent (41º 49’ 898 – 002º 35’ 391 – 562). Està construït en un petit marge. A la part de sobre s’insinua el pou, d’uns dos metres de diàmetre, però que caldria verificar amb una excavació arqueològica. Del que no hi ha cap dubte és de l’olla, amb un aboca superior d’uns 80 cm de diàmetre i un petit collaret de pedra (i més ample a la part del mig). Les parets són de terra cuita molt ennegrida per l’acció del foc. L’olla es presenta esbocada per la cara sud.
Forn de can Tosell. A la dreta, l’estructura principal i a l’esquerra el pou secundari.
Es tracta d’un conjunt espectacular i que no s’ajusta a cap dels tipus descrits. Es troba en un ampli coll al nord-est del turó de Can Tosell, a Sant Feliu de Buixalleu (41º 47’ 685 – 002º 36’ 146 – 300). Com la resta de forns d’aquest municipi, ens ha estat ensenyat pel Jaume i dos Joseps que coneixen a la perfecció les rodalies i el seu passat. Moltes gràcies a tots tres.
A diferència de la majoria de forns, aquest està construït sobre un terreny pla, i no aprofita cap marge. L’estructura gira entorn d’una construcció de terra cuita gairebé circular d’uns 4 metres de diàmetre i parets de 30-35 cm de gruix. Se n’arriba a conservar una altura màxima d’1,70 m a la banda de ponent. Al voltant d’aquesta estructura apareixen tres possibles pous molt més reduïts (tot tres en condicions molt precàries), que semblarien estar connectats entre ells. De tota manera, caldria una excavació arqueològica per poder-ne dir alguna cosa més.
Segons es diu, aquests forns varen funcionar mentre no es varen plantar les alzines sureres. Com que aquestes eren més rendibles, a la llarga la indústria de la pega s’hauria abandonat.
Uns dos-cents metres al sud-oest d’aquest forn hi ha les restes d’un altre forn, tradicionalment descrit com a forn de calç. L’estructura està desfeta a causa de la construcció d’una pista, que l’ha destrossat en gran part. Semblaria que tenia uns 3 m de diàmetre i que tenia una planta lleugerament arrodonida, però no es pot assegurar. A la banda sud es conserven les restes d’una paret de pedra que tancava el forn.
Es troba al nord de Sant Feliu de Buixalleu, a la banda dreta de la carretera que duu al cementiri (41º 47’ 541 – 002º 35’ 188 – 378).
Es troba en molt mal estat i sembla que hauria tingut un diàmetre aproximat d’1,90 m. Se’n conserva un metre escàs a la banda nord i restes d’un petit collaret, tot i que el conjunt està molt malmès.
Forn de la Caseta d’en Buixalleu
Posted: 28 Juliol 2013 in Arqueologia, Montseny, PatrimoniEtiquetes: Forns
Forn de la Caseta
Es troba al nord de la Caseta de Buixalleu, en un torrent molt embardissat (41º 46’ 512 – 002º 34’ 756 – 152. Està parcialment destruït i les restes que se’n conserven dibuixen una estructura ovalada d’uns 3,30 m d’altura per uns tres metres d’amplada màxima (2,20 a la boca superior). Es va excavar aprofitant el desnivell d’un marge. A l’interior hi està creixent una figuera.
Les parets són fetes de terra cuita i tenen una amplada aproximada de 20 cm. Tot i que està esbocat, segurament tenia una boca a la banda nord-est (la que dóna al torrent). No massa lluny del forn hi ha una boca de mina.
Excursionisme Científic.cat 